
Preparant el llenç: abans de la ruta
L’Art de caminar
Transcripció
L’Art de caminar
“Et donem la benvinguda a “L’Art de caminar”, un itinerari sonor d’arts i salut pels camins de Montjuïc.
Et proposem una experiència per gaudir sense presses de la natura i l’art que et permetrà connectar amb l’entorn i millorar el teu benestar. La pintura, l’escultura, la fotografia, la literatura i la música t’acompanyaran en aquest recorregut per la muntanya que envolta el MNAC. Un museu que s’obre en totes direccions, escampant els colors, les formes i les textures de les seves obres a cada flor, arbre o paisatge que trobaràs al llarg del camí.
Viatjaràs també al passat, a través de la col·lecció de fotografia del museu i de filmacions antigues que preserva la Filmoteca de Catalunya. Si ho vols, tu també et podràs convertir en artista, treure la càmera (o el mòbil) i seguir els suggeriments fotogràfics que et donarem per capturar la llum i els colors de la muntanya.
L’eina que et guiarà és aquesta WebApp que estàs consultant. Hi trobaràs els continguts de cada tram de la ruta i unes icones amb indicacions per orientar-te, així com suggeriments fotogràfics i d’ampliació de continguts. És important que t’hi familiaritzis per treure tot el suc a l’activitat.
També et proposarem diverses indicacions i consells de salut preparats per professionals sanitaris de l’Institut Català de la Salut específicament per l’Art de caminar i que se centren en l’exercici, la relaxació, la nutrició, la concentració, el gaudi, l’atenció plena i la respiració així com propostes d’estiraments musculars i d’higiene postural.
La Ruta comença al MNAC i et proposa un primer tram fins els jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. Si vols continuar caminant, o reprendre la ruta un altre dia, hem preparat un segon tram fins el cim de Montjuïc, on hi ha el Castell de Montjuïc. També et suggerim que la facis en diverses estacions de l’any, per admirar les pinzellades de colors que va fent la natura sobre el paisatge, normalment molt amagades a la ciutat.
Deixa’t portar. Aquest moment és només per a tu, per respirar, per passejar i per sentir les passes com un metrònom, com un ritme, com un batec.
Com arribar
Transcripció
Com arribar
La ruta comença a les escales de davant del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Montjuïc.
Pots arribar fins a la plaça Espanya amb la línia 1 o la línia 3 de metro o amb els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Un cop surtis de l’estació continua per l’avinguda Maria Cristina, passant per la font màgica i les quatre barres fins arribar a dalt de tot. A gairebé tot el tram hi pots trobar escales mecàniques per facilitar-te la pujada.
Mapa

Abans de començar
Transcripció
Abans de començar
Abans de començar et donarem uns consells de salut per gaudir al màxim d’aquesta experiència.
Fotoprotecció:
– Aplica’t una quantitat generosa de crema solar a la cara, orelles, coll, clatell i, en definitiva, a totes aquelles parts del cos que estiguin descobertes.
– Aplica’t als llavis una barra labial amb protecció solar.
– Posa’t les ulleres de sol i un barret o gorra (recorda que, com més gran sigui l’ala, més et protegirà. Així doncs, no només et protegirà la pell de la cara, sinó també la del clatell, el coll i l’escot).
Recorda que en dies ennuvolats o de pluja també cal protegir-se del sol. És molt important seguir aquests consells de fotoprotecció per evitar les odiades cremades a la pell i, en definitiva, evitar a la nostra pell tot el dany solar que puguem. Acumular dany solar és factor de risc per al desenvolupament de càncers a la pell, arrugues i taques solars.
Alimentació saludable:
Has esmorzat bé? Espero que sí! Tot seguit, et donarem unes idees d’esmorzars saludables per fer a casa abans de començar el dia:
– Una torrada integral amb formatge fresc
– Un iogurt amb maduixes i flocs de civada
– Una torrada integral amb ruca i tomàquet
– Una poma amb crema de cacauet
Prefereixes endur-t’ho? Doncs aquí tens algunes idees de snacks saludables:
– Plàtan i fruits secs
– Bastonets integrals baixos en sal
– Entrepanet integral amb escalivada i tonyina natural
– Bastonets vegetals i hummus
– Una grapadeta de nous
– Entrepanet integral amb hummus, tomàquet i canonges
Això només son algunes idees, a partir d’aquí… creativitat al poder!
Hidratació:
Beus prou aigua? Recorda que la beguda principal ha de ser l’aigua, porta’n sempre a sobre una ampolla quan surtis a passejar. Durant el trajecte, ves fent glopets encara que no tinguis set. Si l’aigua et sembla avorrida, aquí tens alguns trucs:
– Infusions calentes o fredes
– Donar sabor a l’aigua amb trossets de fruita: nabius i gerds, llimona o taronja, etc.
– Brou vegetal (per escalfar-nos a l’hivern!)
Roba i calçat:
– Recorda portar roba còmoda i un calçat adient. No facis grans passejades el dia que estrenes un calçat nou, perquè et pot fer llagues
– Recorda fer servir els complements adequats per a l’època de l’any:
– Gorra o barret si fa sol
– Impermeable si hi ha núvols o pot ploure
– Guants, barret i roba d’abrigar si fa fred
Farmaciola:
– Esparadrap
– Tiretes
– Bendes de entre 5 i 10 cm
– Apòsits
– Punts de sutura
– Gases
– Guants
– Clorhexidina
– Sèrum fisiològic
– Tisores
– Repel·lent d’insectes i producte per a picadures
– Sucre
– Pomada per a cops
– Paracetamol
Què fer si em marejo:
En primer lloc, agafar-se abans de caure a terra, si és possible tombar-se amb les cames elevades en un angle de 45 graus i amb el cap cap a un costat per si es vomita. Afluixar la roba (cinturons, corbates, bufandes…) per respirar millor. Evitar que s’hi agrupin massa persones al voltant. Mantenir la posició tombada amb les cames a 45 graus durant 15 minuts, i si es troba millor incorporar-se a poc a poc.
Els marejos en general són causats per baixades de tensió. Per millorar el mareig una vegada semi incorporats s’ha de beure aigua, així es reposen líquids al cos i la tensió augmenta. Si la sensació de mareig no millora, s’ha d’acudir al centre de salut perquè un professional el valori.
Primeres cures si et fas mal:
Al moment de fer-se mal si hi ha una lesió oberta, el primer que s’ha de fer és netejar molt bé la ferida, si és possible amb aigua (a raig) i sabó i després desinfectar-la amb algun antisèptic. Si hi ha molt sagnat, es fa compressió amb una gasa neta fins que deixi de sagnar. Un cop s’ha tallat l’hemorràgia, es tapa per evitar que s’infecti i, en tot cas, si és profunda o hi ha dubtes, millor que sigui valorada per un professional de la salut.
En tot cas està bé tenir la vacuna del tètanus al dia.
Punt d’inici al MNAC: El museu expandit
El museu expandit
Transcripció
El museu expandit
Ara mateix et trobes a les grades exteriors del Palau Nacional, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Tant si ja hi has vingut com si encara no, el MNAC és un museu infinit amb una capacitat de sorprendre’t inacabable.
Per exemple, això que sents ara és part OVAL, un projecte de l’artista Fito Conesa que va fer reviure l’orgue de la Sala Oval a partir de gravacions digitals amplificades pels tubs i que va comptar amb la col·laboració de la cantant Maria Arnal. L’orgue va ser en el seu dia el més gran d’Europa però actualment està pendent d’una gran restauració i ja no sona.
Davant del Palau pots contemplar l’avinguda Maria Cristina, un passeig monumental construït per l’Exposició Internacional del 1929. I la font màgica de Carles Buïgas encara desperta l’admiració de mig món amb el seu espectacle d’aigua, llums i colors.
L’Exposició del 1929 va transformar enormement la muntanya de Montjuïc, la va urbanitzar i la va connectar amb la ciutat. El seu aspecte actual i els parcs i els camins que recorrerem a partir d’ara són d’aquest moment històric. Gràcies a l’avantguarda tecnològica i arquitectònica, es van erigir edificis moderns i innovadors, brolladors d’aigua espectaculars i més de 100 obeliscs il·luminats amb llum elèctrica que van fer de l’avinguda de la Reina Maria Cristina, que arriba fins la plaça Espanya, un espai únic. La ciutat mirava al futur a través de la tecnologia i les arts, i és que el tema de l’Exposició era un avenç fascinant: l’electricitat.
A partir d’ara, comencem a passejar, seguint el ritme de les passes i les paraules, els sons i les olors… Ens endinsarem per camins i jardins per colors i textures, per poemes i contes, per paisatges i horitzons…
Per preparar-te i començar la ruta escolta l’àudio de salut “Prepara el Cos”, també pots escoltar el primer suggeriment fotogràfic. A continuació, per arribar al primer tram de la ruta escolta l’àudio d’orientació.



i benestar
fotogràfics
contingut
Inici de la ruta: del MNAC al jardí de Laribal
Transcripció
Inici de la ruta: del MNAC al jardí de Laribal
Ens dirigim als Jardins de Laribal. Ets a les escales del mirador del MNAC i amb la ciutat als teus peus. Ves cap a la dreta cap a l’Avinguda dels Muntanyàns. Abans de girar cap a la dreta a la carretera que trobaràs, no te’n estiguis de donar un cop d’ull a les fantàstiques vistes de la ciutat des del mirador.
Un cop a l’avinguda travessa-la pel pas de vianants i passa per la petita plaça amb bancs i envoltada d’arbres.
Baixa les escales que trobaràs al final a l’esquerra i un cop a la carretera a mà la dreta hi veuràs el museu etnològic.
Dirigeix-t’hi a través del pas de vianants, puja uns 20 metres i trobaràs la senyalització de l’entrada als Jardins de Laribal, on hi ha el roserar de la colla de l’Arròs.
Mapa

Preparem el cos
Transcripció
Preparem el cos
Preparem el cos per a aquesta aventura!
– Fes rotacions suaus amb les espatlles cap endavant i cap enrere.
– Mou el cap suaument a la dreta i a l’esquerra.
– Mou el cap suaument endavant i endarrere.
– Ajunta els dits de les dues mans, entrellaça els dits entre si i fes moviments suaus amb els canells en una direcció i en l’altra.
– Amb les cames una mica separades, posa les mans als malucs i fes girs suaus amb la cintura cap a la dreta. Canvia el sentit i ves cap a l’esquerra.
– Ajunta les cames, recolza les mans als genolls i, sense que aquests se separin, ves fent cercles amb les cames cap a la dreta. Després, fes els girs cap a l’esquerra.
– Porta el pes del cos sobre el peu esquerre. Amb el peu dret, toca el terra amb la punta del peu i, després, amb el taló. Quan acabis, repeteix el procediment amb l’altre peu.
Ja pots començar!
La fotografia, l’art d’observar
Transcripció
La fotografia, l’art d’observar
En aquest itinerari de “L’art de caminar” també podràs gaudir de l’art de la fotografia mentre el practiques! Al llarg de la ruta t’anirem donant petits suggeriments fotogràfics perquè puguis experimentar amb la teva càmera (o mòbil) i ser tu també un artista!
Paisatges naturals, escultures i monuments històrics, arbres de mil formes i flors de mil colors, juntament amb les millors vistes de la ciutat, són el marc perfecte per atrevir-te a començar a fer fotografies o perfeccionar-les.
La fotografia són moltes coses i s’utilitza per a moltes més. Però en aquest itinerari ens ajudarà a tenir un moment de calma i serà l’eina que ens faciliti observar el nostre voltant. Ens permetrà dirigir la mirada atenta, meravellar-nos amb el món que ens envolta i en totes aquelles coses a què fa referència Mercè Rodoreda quan escrivia que “les coses importants són les que no ho semblen”.
L’art de la fotografia és més que fer clic a un botó. Cal entrenar la mirada i observar els paisatges en constant moviment, decidir què es vol fotografiar, com, però, sobretot, per què. La fotografia comença a néixer quan mires el teu voltant i el sents.
Per fer fotografies ens cal una càmera fotogràfica. S’han de conèixer aspectes tècnics com l’òptica, el diafragma, l’obturador o la sensibilitat. Però, avui dia, les càmeres automàtiques i els telèfons mòbils faciliten molt el fet de poder fer fotografies i anar aprenent a poc a poc tots els elements tècnics. Per això aquests consells fotogràfics estan pensats per fer fotografies amb el mòbil.
Però, per començar, et donarem uns consells inicials molt bàsics a tenir en compte a l’hora de fer fotografies:
–Neteja l’òptica de la càmera: per aquesta petita obertura entra la llum que crearà la fotografia; com més neta i clara pugui entrar la llum, millor. És molt fàcil que l’òptica de la càmera del mòbil s’embruti, sobretot per les ditades en tenir-lo a les mans. Pots netejar-la amb un drap suau i sec, llis o de microfibra. O, en el cas que no en tinguis, pots netejar-la suaument amb una samarreta de cotó, tot fent moviments circulars.
–Evita fer fotografies a contrallum: si tens el sol de cara, els objectes que estaràs fotografiant quedaran més enfosquits i poden aparèixer aberracions lumíniques a la imatge. Sempre que puguis, has de tenir la font de llum (en aquest cas, el sol) a l’esquena o en un lateral.
-Has de tenir present que la llum del dia té una importància clau en el resultat de la fotografia; si fa un sol radiant o el dia està ennuvolat, les fotos tindran un resultat diferent, les textures, les ombres i la temperatura de la llum canviaran.
-Les millors hores per fer fotos són ben d’hora al matí o cap al tard al vespre. La llum del migdia provoca un contrast molt alt entre llums i ombres, encara que també es pot utilitzar com a punt fort si artísticament es busquen grans contrastos de llum.
Des del mirador del MNAC tens una panoràmica impressionant fins al Tibidabo, una imatge que val la pena capturar! O també pots començar amb petits detalls de les escultures que tens al voltant. Al llarg dels diversos trams de la ruta t’anirem donant petits consells i tècniques. Però recorda-ho: quan ja es dominen les tècniques, un bon artista les trenca!







1er tram: La simetría en la Natura. Jardins de Laribal
Jardins de Laribal – Del roserar de la colla de l’arròs a la font de la ceràmica
Transcripció
Jardins de Laribal – Del roserar de la colla de l’arròs a la font de la ceràmica
Tot perfilant per la dreta el Museu Etnològic, ens endinsem en els primers jardins de la ruta, els Jardins de Laribal. Un racó de Montjuïc extens, bell i ple d’harmonia, de fonts naturals i de celebracions populars.
Just on som ara, pots contemplar el roserar on es reunia a finals del segle XIX i principis del XX la Societat Gastronòmica i Política de la Colla de l’Arròs. De fet, els terrenys que ocupa l’actual Museu Etnològic hi havia hagut l’ara desaparegut pavelló Balaguer, construït el 1917 per Puig i Cadafalch i anomenat així en honor a Víctor Balaguer, escriptor, periodista, polític i una de les figures principals de la Renaixença a més de membre destacat de la Colla de l’Arròs.
En general, però, a les nombroses fonts de Montjuïc s’hi agrupaven les classes populars per celebrar-hi dates assenyalades, com la revetlla de Sant Joan o l’enterrament de la sardina a la fi del Carnaval. També per gaudir d’un diumenge d’esbarjo al voltant de l’aigua, una tradició ancestral i que en el cas de Montjuïc venia de lluny, de quan la muntanya era un estol de terres de conreu, masies i ermites.
Les fontades, que així s’anomenaven aquestes tradicionals trobades, es van popularitzar encara més durant l’embranzida industrial de la ciutat. Montjuïc era un oasi de tranquil·litat en uns temps convulsos. Una oportunitat de contacte amb la natura i un espai per compartir amb els altres bon menjar, música i rialles.
Avui, el jardí encara és un espai tranquil i de repòs on passejar i perdre’s pels racons, en solitud o en companyia. Un refugi del brogit des del qual sentir el batec del temps i regalar-se un moment de pausa. A Barcelona tenim aquesta muntanya de jardins que és Montjuïc. Passegem doncs, entre aquests rosers tot contemplant el seu esclat de verd i de color.
Deixem enrere el roserar i la pèrgola, i arribarem a la Font de Ceràmica dissenyada per Llorens Artigas en els jardins de Laribal, que duen el nom del propietari del terreny a qui l’ajuntament els va comprar el 1908 amb l’objectiu d’embellir la muntanya per l’Exposició Internacional. Els jardins, dissenyats pel paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier amb l’ajut de Nicolau Rubió i Tudurí, van ser construïts entre 1916 i 1919 per encàrrec de Josep Cambó, va incorporar un estil paisatgístic d’arrel mediterrània que tant beu de la tradició clàssica com del món àrab.
En els diversos espais del recinte també hi pots trobar diverses escultures que guarneixen l’espai, unes obres que dialoguen perfectament amb la tranquil·litat i la calma de l’entorn.
– Mira: En aquest punt pots escoltar l’àudio de suggeriment fotogràfics i practicar fent fotografies a la font de la ceràmica.
– Escolta: Seu en un dels bancs que envolten la font i sent el suau murmuri de l’aigua que regalima de la font o el cant viu dels ocells.
Jardins de Laribal – De la Font del Gat a les cascades del Generalife
Transcripció
Jardins de Laribal – De la Font del Gat a les cascades del Generalife
Segueix cap al camí que veuràs al costat de l’edifici de la dreta. Continua recte i deixa la Font de la ceràmica enrere, tot seguit puja unes escales que trobaràs a la dreta i arribaràs al que potser és la font potser més coneguda de Montjuïc (amb permís de la Font Màgica), la Font del Gat.
Aquesta obra de Josep Antoni Homs està situada al costat d’un edifici d’estil neoàrab de Josep Puig i Cadafalch. Esculpida dins d’un arc de pedra tosca, el brollador té la forma del cap d’un gat i d’aquí el seu nom. És un espai fresc perquè està encarat a nord, i això la va fer molt popular. Fins i tot hi ha una cançó tradicional catalana que en parla. Segur que la saps… “Baixant de la font del gat, una noia…” La coneixes?
Sortint d’aquest espai emblemàtic, gira cap a la dreta i puja les escales fins arribar al camí. Un cop a dalt, veuràs l’abeurador del bestiar llavors gira a l’esquerra, segueix caminant fins a trobar les fonts del generalife, amb dues escalinates als seus laterals. Aquestes escales van ser una proposta de Forestier inspirada en els jardins del Generalife i els cármenes de Granada. Veuràs un seguit de terrasses superposades que salven el desnivell i connecten els Jardins de Laribal amb el Teatre Grec de Ramon Reventós. Petits camins, basses, bancs per descansar, una pèrgola guarnida de flors… Un racó de muntanya per sentir la calma i el so suau de l’aigua.
Puja les escales i un cop a dalt et trobaràs en un dels extrems de la pèrgola, aquí hi pots escoltar el clip d’àudio dels consells de salut.
Després per arribar al Jardí de les escultures activa el clip d’àudio d’orientació.




i benestar
fotogràfics
contingut
Del jardí de Laribal al jardí de les escultures
Transcripció
Del jardí de Laribal al jardí de les escultures
Per arribar al Jardí de les escultures dirigeix-te cap al centre de les pèrgoles i veuràs unes escales amb un arbre just al mig de l’escalinata.
Puja-les i un cop a dalt ves cap a l’esquerra on hi trobaràs l’escultura “Repòs” de Josep Viladomat. L’edifici del davant és la fundació joan Miró, passa-hi per darrera i arribaràs al Jardí de les escultures.
Mapa

Exercici de relaxació
Transcripció
Exercici de relaxació
Quan arribis a la pèrgola, busca un dels bancs a l’ombra, posa’t còmode i observa la natura amb la ciutat de fons.
Després, tanca els ulls un moment.
Sent el teu pes arrelat damunt dels teus peus. Deixa que els sons de la natura arribin a tu, sense forçar. No ho jutgis, no intentis canviar res, simplement, observa. Després, suaument, porta l’atenció a la teva respiració. Compta “un” quan inhalis, “dos” quan exhalis, “tres” quan inhalis, “quatre” quan exhalis… Fins a arribar al número deu. Quan hi hagis arribat, obre suaument els ulls. Com notes el cos? Està igual que quan has començat aquesta breu meditació? De nou, no ho jutgis, només observa si hi ha hagut algun canvi i també observa si no n’hi ha hagut cap, ambdues coses estan bé. Com notes la ment? Està igual que quan has començat aquesta breu meditació? De nou, no ho jutgis, només observa si hi ha hagut algun canvi i també observa si no n’hi ha hagut cap, ambdues coses estan bé.
Enquadrament
Transcripció
Enquadrament
Aquests jardins tan frondosos són un espai únic per jugar amb la càmera, fotografiar totes les coses que hi ha i totes les coses que hi passen. Observa els immensos arbres o els petits animals que s’amaguen darrere les fulles o a les basses d’aigua. Mira tots els mons que s’hi amaguen, mira-ho des d’una altra perspectiva. Com deia el fotoperiodista Robert Capa, “si una fotografia no és prou bona, és perquè no t’hi has apropat prou”.
En aquest tram de la ruta coneixerem la importància de la composició, la disposició dels elements en una imatge, com hi estan col·locats. És un dels moments més creatius del procés, com quan un pintor decideix com ordena els elements en un quadre o un músic quines notes i quin ritme utilitzarà. La simetria et pot ajudar a crear imatges agradables i belles. Les línies rectes i l’enquadrament frontal et proporcionaran sensacions estàtiques i les línies corbes i diagonals, sensació de moviment.
Quan enquadris a través del visor o la pantalla, has de decidir quins elements hi sortiran. És tan important decidir què hi surt com què s’obvia: si hi surt tot el jardí o només una part, quins elements seran els principals i quins els secundaris, i com s’han de ressaltar.
En aquest punt pots practicar la regla dels terços, una regla bàsica que ens serà molt útil per ordenar els elements de la imatge: dues línies horitzontals i dues verticals divideixen la imatge en nou parts iguals i ens serveixen de quadrícula per poder col·locar els elements de la fotografia. En els quatre punts d’intersecció anomenats “punts forts” s’hi col·loquen els elements d’atenció principals i així es crea una imatge equilibrada i simètrica (normalment, en tots els telèfons mòbils es pot activar la quadrícula en l’apartat de configuració).






ITINERARI MONTJUÏC JARDINS
2on tram: Canvi de perspectives. Jardí de les escultures
Jardí de les escultures
Transcripció
Jardí de les escultures
Arribem per la part posterior de l’edifici de la Fundació Miró, al Jardí de les Escultures, un annex creat el 1990 i reconstruït el 2002. La Fundació Joan Miró va ser creada pel mateix artista el 1975 i és un espai cultural de referència de la seva obra i de la creació contemporània.
El mateix edifici és un diàleg entre Miró i el seu amic i arquitecte Josep Lluís Sert, qui va dissenyar un edifici on el qual la llum i la natura entren i formen part del mateix museu. També en l’obra de Miró, la llum, el color i les formes de la natura són un tema recorrent i font d’inspiració.
Ara i aquí a nosaltres l’art, l’arquitectura i la natura ens ajuden a desconnectar i a connectar. L’art ens dóna eines per expressar emocions i pensaments, veure el món des d’una altre perspectiva o simplement deixar-nos endur pel gaudi de la bellesa.
En aquest jardí d’escultures podem veure com la natura ha inspirat també a alguns artistes a crear i a preguntar-se sobre la seva relació amb el món. L’artista i museògraf Lluís Alabern, per exemple, ha reflexionat sobre un dels pilars fonamentals que suporten la seva vida: el seu impuls de recórrer i dibuixar els camins sense rumb, al seu llibre Breviario de un viejo corredor”, de l’Editorial Siruela.
Ens explica :
Thoreau, en su tratado Caminar, comenta: “A medida que el hombre envejece aumenta su disposición para la inmovilidad y las ocupaciones caseras. El corredor de caminos anciano rompe con ese postulado tan humano, vuelve al estado salvaje que lo obliga a estar siempre alerta, siempre moviéndose. Se adentra en el camino que no conoce para llegar al lugar desconocido. Cuando quiero relajarme, busco el bosque más oscuro, o el pantano que, a ojos de mis conciudadanos, resulta más impenetrable y lúgubre. Camino por allí como por un lugar sagrado; un sanctasanctórum. Allí está la fuerza, la médula de la naturaleza, concluye Thoreau. Trotar adentrándose en el bosque pone en funcionamiento los resortes de la atención. Nos conecta de nuevo con la naturaleza. Solo si dibujamos sin rumbo, solo si nos adentramos en un paseo invernal, la densa vegetación de lo desconocido, el dibujo nos llevará a un nuevo sitio.”
Per tot el jardí trobem diverses peces d’art contemporani de diversos autors, en pots trobar el llistat a l’apartat de més contingut. Al centre però, hi predomina l’escultura del “Manelic” de Josep Montserrat, el protagonista de l’obra teatral “Terra baixa”, un clàssic del teatre català escrit per Àngel Guimerà. L’obra és una tragèdia romàntica i un drama realista en que el simbolisme i la natura tenen un paper cabdal. També és molt representativa del context de la Barcelona de finals del segle XIX, on els conflictes socials i la lluita de classes es van deixar sentir amb força al barri del Poble sec i a Montjuïc.
“… Quan de cop sento fressa i trepig, i fent un bot com un diable, el llop me passa per sobre flairant fort, que la vaig sentir al coll la seva bufera, i els cabells se’m posaren de punta, i aquí dintre uns cops més forts que m’ofegaven!… Tot d’una, a la jaça quins udols i lladrucs i belar esgarrifós de les ovelles. I jo quina ràbia a mi mateix per no haver-lo envestit, el lloparro! I no sé com va ser, que em planto al mig del camí per a on havia de passar el lloparro… I a l’entornar-se’n la bestiassa amb l’ovella al morro, s’entrebanca amb mi, i jo amb ell, i m’hi abraono, i li clavo tota aquesta fulla endintre. I ell corrent o rodolant rostos avall, i jo amb ell; arrapats l’un a l’altre; mossegant-lo jo en ell i ell a mi, i udolant los dos, més que ell jo cent vegades, com dues feres salvatgines.”
Fem un salt temporal i geogràfic i de Guimerà passem a Dante Alighieri, el gran poeta italià del segle XIII. T’has imaginat mai com seria l’entrada a l’infern? Si et dirigeixes cap a la porta de sortida hi trobaràs una interpretació contemporània de l’artista Jaume Plensa que es titula “Dell’arte”, i fa referència a l’accés a l’infern de la Divina Comèdia.
I és que l’art pot calmar, emocionar, sacsejar, sorprendre o fer-nos imaginar mons nous: des de paradisos perduts a inferns horribles passant per futurs distòpics o noves maneres d’encarar els reptes als quals ens hem d’enfrontar…
– Mira: Observa des d’una altre perspectiva seguint el suggeriments fotogràfics.
– Escolta: Un jardí d’escultures pot semblar un espai silenciós, però si pares bé l’orella podràs sentir el món que les envolta, sempre en moviment constant.
Abans de continuar cap al pròxim tram de la ruta, en aquest gran espai pots estirar diverses parts del cos, escoltant el clip d’àudio de salut. I després per seguir la ruta activa l’àudio “Orientació”.



i benestar
fotogràfics
contingut
Del jardí de les escultures als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer
Transcripció
Del jardí de les escultures als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer
Sortint del jardí de les escultures arribem a la transitada avinguda Miramar.
Gira a l’esquerra i segueix l’avinguda fins a trobar l’estació del Funicular. Un cop al davant travessa pel pas de vianants que hi ha. Continua per la mateixa vorera a l’esquerra i puja a la dreta cap al carrer dels tarongers. A uns 50 metres hi trobaràs la porta principal dels Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer.
Mapa

Estiraments corporals
Transcripció
Estiraments corporals
Pot ser que en aquest punt notis el cos una mica tens, així que et proposo una sèrie d’exercicis per alliberar tensions. Ara que et trobes al jardí de les escultures, busca un espai tranquil. Pot ser a les escales per on has arribat, els bancs que hi ha al lateral o al costat de l’arbre que hi ha al costat de l’edifici de la Fundació, qualsevol lloc que triïs estarà bé. Ves al teu ritme, no forcis i fes fins on el teu cos pugui. Recorda sempre fer moviments suaus.
Som-hi!
– Obre i tanca els dits de les mans àmpliament. Quan ho hagis fet unes quantes vegades, agita les mans cap avall, com si et volguessis expulsar alguna cosa que t’hi hagi quedat.
– Passa la mà dreta per damunt del cap i porta-la cap al clatell. Alhora, amb la mà esquerra, porta-la a la zona lumbar. Els moviments han de ser suaus, sense forçar-los, tant és on arribis, només volem deixar anar el cos i alliberar-lo si hi ha hagut alguna molèstia. Després, fes-ho al revés: la mà esquerra va a buscar el clatell i la mà dreta, la zona lumbar. Repeteix l’exercici diverses vegades i recorda no busquem rapidesa, sinó fer el moviment ample, fluid, sense fer-nos mal.
– Recolza el pes sobre el peu esquerre i puja el genoll dret. De nou, no es tracta de forçar el cos ni de perdre l’equilibri, només volem donar una mica de mobilitat a les cames. Després, recolza el pes al peu dret i puja el genoll esquerre. Repeteix-ho diverses vegades.
– Sense moure el cos, gira el cap com si volguessis mirar per damunt de l’espatlla dreta. Amb suavitat i consciència, gira el cap com si volguessis mirar per damunt de l’espatlla esquerra. Aquest moviment és molt important fer-lo lentament per evitar marejos. Mentre ho fas, vull que sentis com s’estira la musculatura del coll cap on condueixes la mirada.
– Un cop estirat el cos, et convido a beure una mica d’aigua per tenir una correcta hidratació abans de seguir amb la ruta.
Perspectiva
Transcripció
Perspectiva
Ara que ja hem treballat l’enquadrament, també has de tenir en compte la perspectiva a l’hora de crear una imatge. La perspectiva és tant la relació dels objectes entre si com també la direcció i posició des d’on es fa la fotografia.
Habitualment, fem fotografies amb el punt de vista al nivell dels nostres ulls. És normal, és des d’on veiem el món. Però atreveix-te a canviar la perspectiva a l’hora de fer fotografies i també a la vida! Això ajuda a veure les coses com potser mai les havies vist abans. Fes la fotografia des d’arran de terra o des de dalt d’una escalinata mirant cap a baix. Mou-te, busca angles diferents, ja veuràs com les imatges seran molt més creatives!
El punt de vista “picat” és quan la càmera està situada més amunt de l’element fotografiat, i el “contrapicat”, tot el contrari, quan està a un nivell inferior.


Fragment de “Breviario de un Viejo corredor” de Lluís Alabern
Thoreau, en su tratado Caminar (1861), comenta: <em>”A medida que el hombre envejece aumenta su disposición para la inmovilidad y las ocupaciones caseras. El corredor de caminos anciano rompe con ese postulado tan humano, vuelve al estado salvaje que lo obliga a estar siempre alerta, siempre moviéndose. Se adentra en el camino que no conoce para llegar al lugar desconocido. Cuando quiero relajarme, busco el bosque más oscuro, o el pantano que, a ojos de mis conciudadanos, resulta más impenetrable y lúgubre. Camino por allí como por un lugar sagrado; un sanctasanctórum. Allí está la fuerza, la médula de la naturaleza,</em> concluye Thoreau. Trotar adentrándose en el bosque pone en funcionamiento los resortes de la atención. Nos conecta de nuevo con la naturaleza. Solo si dibujamos sin rumbo, solo si nos adentramos en un paseo invernal, la densa vegetación de lo desconocido, el dibujo nos llevará a un nuevo sitio.”
3r tram: L’esclat del color! Jardins Mossèn Cinto Verdaguer
Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer
Transcripció
Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer
Ens trobem a l’entrada d’una petita joia de Barcelona, una festa per als sentits: els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. Són un dels indrets amb més calma i bellesa de la ciutat, i no sempre són del tot coneguts. Un oasi curull d’arbres i vegetació, però sobretot de flors bulboses i aquàtiques de colors intensos i vius.
El jardí es va construir el 1970, juntament amb els jardins de Mossèn Costa i Llobera i els de Joan Maragall, tots tres a Montjuïc i tots tres dedicats a poetes catalans.
Jacint Verdaguer, mossèn Cinto, va ser una de les figures cabdals de la Renaixença i va gaudir d’un enorme suport popular al llarg de la seva vida extraordinària. Observador de la natura i gran coneixedor de cada muntanya, ocell, flor o arbre, per a ell els poemes són com les flors, i així ens en parla:
“Sou, oh flors,
joguines dels àngels,
promesa del cel,
record del paradís perdut,
penyora del paradís que ens espera,
símbol i imatge de l’ànima pura”.
I així veu la primavera:
“Los núvols se’n van,
lo cel s’asserena.
la neu s’aprima en bocins,
I en la vessant la congesta.
Les muntanyes i turons lo vestit d’hivern se lleven,
posant-se’l de set i verd tot gemmat de perles.
Sentint en lo Mas, cantar l’oreneta,
En son coixí de verdor la prímula se desvetlla.”
Però més enllà de les seves grans obres, com Canigó o L’Atlàntida, Jacint Verdaguer també va descriure la muntanya de Montjuïc al seu poema “A Barcelona”:
“I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
Per tos Casals, que creixen com arbres amb saó,
Apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
“Mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!”
Puja les escales fins al cim del jardí gaudint de cada racó. Segueix amb la mirada les traces del temps encarnades en les heures que defineixen els graons, acaricia amb els dits l’escorça dels arbres: són com mapes en relleu de la seva història, una pell aspra però càlida. Magnòlies, pollancres, eucaliptus, xiprers i acàcies del Japó ens acompanyen en aquest passeig.
A la part central del jardí hi trobem la col·lecció de plantes bulboses; algunes les trobaràs tot l’any, però d’altres només floreixen en les dues grans èpoques de floració: de març a abril i de finals de juliol a principis de setembre. Una bona raó per tornar a gaudir de “L’art de caminar” durant aquests mesos!
Fem via cap a la part alta del parc per les escales de la dreta i un cop arribem al cim hi trobarem una petita bassa amb un pont de fusta d’inspiració japonesa que amaga molts secrets.
Per continuar el recorregut activa el clip d’àudio 6.
Nenúfars
Transcripció
Nenúfars




i benestar
fotogràfics
contingut
Dels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer als Jardins de Joan Brossa
Transcripció
Dels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer als Jardins de Joan Brossa
Per arribar als Jardins de Joan Brossa baixa per les basses de les plantes aquàtiques, i s’arriba al petit llac del jardí.
Just al davant hi trobaràs l’altra porta de sortida del parc, travessa el carrer dels tarongers pel pas de vianants i entra als jardins de Joan Brossa.
Mapa

Sensacions
Transcripció
Sensacions
Mentre recorres el paisatge verd dels Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer vull que portis l’atenció a la pressió que exerceixen els teus peus sobre el terra.
Nota si et recolzes de manera asimètrica en l’un i en l’altre, o potser portes el pes de manera equitativa en tots dos peus. De nou, no volem jutjar ni canviar res, només volem observar allò que hi ha. Com notes el terra? És regular? És irregular? Hi ha fulles? És humit? És sec? Centra’t en aquestes sensacions. Recorda que estàs fent un passeig i has de gaudir de l’espai i la natura. No corris, no forcis el cos. Ves fent parades i admirant el contrast de colors que ofereix la natura en contacte amb la llum.
Porta l’atenció a les sensacions damunt de la teva pell. Notes si hi ha brisa? Potser hi ha vent? És un dia plujós i les gotes et cauen sobre la cara? Fa humitat? O, al contrari, és un dia sec? Fixa’t en tot això, de nou, sense voler canviar, acceptant el dia i la seva meteorologia tal com són.
Ara, vull que et fixis en si notes alguna olor especial. Deixa que les olors vinguin a tu, sense forçar-ho, sense esforçar-t’hi gaire, posant una atenció suau en el nas.
La màgia del color
Transcripció
La màgia del color
En aquest punt de la ruta podrem captar amb la nostra càmera l’explosió i riquesa de colors i textures que ens ofereix la natura amb les flors bulboses, les plantes aquoses, els rierols d’aigua de les basses o els magnífics arbres que trobem en els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer.
Per fer fotografies de molt a prop i capturar petits insectes o la textura de les flors, pots activar l’opció “Macro” o “Supermacro” del teu mòbil. Gairebé tots els telèfons tenen aquesta opció, avui en dia. Amb aquest mode podràs apropar-t’hi moltíssim, fins a 2 o 3 cm, i capturar imatges molt nítides.
En molts dispositius es pot ajustar el punt d’enfocament tocant directament la pantalla i centrant la part de la imatge que més t’interessa enfocar.
Els pètals de les flors són de colors molt intensos i ressalten molt bé amb el fons verd de fulles i tiges. En aquest cas, aprofita el contrallum dels raigs del sol als pètals (que la llum arribi per darrere) i veuràs com els colors són més lluminosos i seran com pinzellades de llum a les flors.
En aquest espai també pots jugar amb els reflexos de l’aigua. Tant en les basses dels nenúfars com al llac central del jardí es poden buscar simetries i reflexos. Si fa un dia assolellat, la brillantor dels raigs de sol a l’aigua pot donar un toc molt creatiu a les teves imatges.



Transcripció
Nenúfars
de Marta Orriols
Water lilies
The association is easy amidst the water lily ponds: surround yourself with beauty to cover everything that is not right. Expose an immediate experience of nature when the truth takes on the trembling texture of a convulsion. Perhaps it is me, I tell myself. Perhaps it is these dog days and the common threat from multiple fronts that I normalise, perhaps it is in this corner of the world and at this point in the day and the calendar, far from the narrowness of routine and the limitations of circumstances, that beauty bends under an excessive weight.
I think about it staring at the scandalous stamens of the white water lilies, inevitably recalling the series of water lilies painted by Monet beginning in 1914. While he planted his easel in front of a pond in the garden of his house and prepared to paint the exuberance of the water lilies, the First World War was breaking out around him. A world of peace in a world of war. The unyielding desire to want to be somewhere else when reality becomes frightening and exhausting and for that other place to be home.
On a personal note, I should say that it has always seemed to me that the beauty of the water lilies, those of Monet and the real ones, hides something cruel, that contains a kind of indifference towards all of us who do not achieve the absolute luminosity these floating nymphs radiate. Since childhood my eyes have interpreted them as a kind of synchronised choreography, as if they were aquatic ballerinas, drawing circles and figures while moving their legs and arms with stylised and confident movements. I envy the strength, endurance and flexibility of aquatic dancers and water lilies everywhere. I envy them that innate beauty. They seem to exist for perfection and to be admired, like love when it is still just desire. Love had to come out, of course. How do you avoid love? How can you flee from it? I often pride myself on thinking that my feelings are genuine, but all I have to do is descend the stairs, with the faint sound of running water in the background, to come face to face with the water lilies, and all of a sudden I become aware that what is happening to me is not real at all.
By now, I should have a clear account of my life, but I am still right there, at that crossroads. Nobody said it would be easy. And the fact is that in any edifying story we tell ourselves, even one with perspective, love plays an important role. I only know a few things about it; it, of me, even fewer. Taming desire with these minimal measures, with just the decorum that we both publicly display in this new way of relating, seems easy enough. For now we are two water lilies that rub up against the perfection floating in low water, boasting of the best version we can offer each other. The problem will come when, as time approaches us, time demands to know more about me, more about you; questions will be fired that will bring us both down into the depths, to where the roots, fragile and long, are entangled with the past of each of us. Down there we will have to battle with colonies of amphibians that have always been there, wise creatures that know how to camouflage themselves and jump far when they want to be alone.
I try to shrug it off and tell myself that, after all, love isn’t everything in someone’s life, but a voice rushes to remind me that maybe it is everything in someone else’s life. Do you see? You start out looking at sweetened water lilies of such beauty and end up losing control of your destiny.
And here ends the first part of the route! If you would like more, you can enjoy the second part on another day. But if you want to keep walking, let’s head towards the Joan Brossa Gardens, where we will talk about sounds, volumes, textures, etc. If you decide to continue to the next section of the route, listen to the orientation audio.
Nenúfars
de Marta Orriols
L’associació és fàcil enmig de les basses de nenúfars: rodejar-se de bellesa per encobrir tot allò que no va bé. Exposar una experiència immediata de la naturalesa quan la veritat agafa la textura trèmula d’una convulsió. Potser sóc jo, em dic. Potser són aquests dies de canícula i l’amenaça comuna des de múltiples fronts que vaig normalitzant, potser és que en aquest racó de món i en aquest punt del dia i del calendari, allunyada de l’estretor de la rutina, i les limitacions de les circumstàncies, la bellesa doblega sota un pes excessiu. Ho penso clavant la vista en els estams escandalosos dels nenúfars blancs i tot recordant inevitablement, la sèrie de nenúfars pintats per Monet a partir de 1914. Mentre ell plantava el cavallet davant d’un estanc al jardí de casa seva i es disposava a pintar l’exuberància dels nenúfars, la Primera Guerra Mundial esclatava al seu voltant. Un món de pau dins un món de guerra. El desig irrenunciable de voler estar en qualsevol altre lloc quan la realitat esdevé temible i esgotadora i que aquest altre lloc sigui casa.
Val a dir, a tall personal, que la bellesa dels nenúfars, els de Monet i els de veritat sempre m’ha semblat que amaga alguna cosa cruel, que conté una mena d’indiferència cap a tots aquells que no aconseguim la lluminositat absoluta que irradien aquestes nimfees flotants. Els meus ulls els interpreten des de petita com una mena de coreografia sincronitzada, com si fossin ballarines aquàtiques, fent rotllanes i figures tot movent les cames i braços amb moviments estilitzats i segurs. A les ballarines aquàtiques i als nenúfars d’arreu els envejo la força, la resistència i la flexibilitat. Els envejo aquesta bellesa innata. Sembla que existeixen per a la perfecció i per a ser admirats, com l’amor quan encara és només desig. Havia de sortir l’amor, és clar. Com s’evita l’amor, com se’n fuig? M’enorgulleixo sovint de pensar que els meus sentiments són genuïns, però només cal que baixi els esglaons de l’escala, amb el so mínim del rierol d’aigua de de fons, topi de cara amb nenúfars i tot d’una prengui consciència que d’autèntic, això que em passa, no en té res.
A aquestes alçades, jo ja hauria de tenir clar el relat de la meva vida però encara sóc allà mateix, en aquell encreuament de camins. Ningú va dir que seria fàcil. I és que en qualsevol relat edificant que ens expliquem a nosaltres mateixos, fins i tot en un mirat en perspectiva, l’amor hi juga un paper important. D’ell en sé només algunes coses, ell de mi encara unes coses menys. Domesticar el desig amb aquestes mesures mínimes, només amb la decoració que mostrem públicament tots dos en aquesta nova manera de relacionar-nos, sembla prou fàcil. Per ara som dos nenúfars que ratllen la perfecció surant en aigües baixes, presumint de la millor versió que ens podem oferir l’un a l’altra. El problema vindrà quan, a mesura que el temps ens acosti, que el temps exigeixi saber més de mi, més de tu, es disparin les preguntes que ens faran baixar a tots dos cap les profunditats, fins allà on les arrels, fràgils i llargues, s’entortolliguen amb el passat de cadascú. Allà sota haurem de batallar amb colònies d’amfibis que hi són des de sempre, criatures sàvies que saben camuflar-se i saltar lluny quan volen estar soles.
Intento treure-li fusta i dir-me que al capdavall l’amor no ho és tot a la vida d’algú, però una veu s’afanya a recordar-me que potser ho serà tot en la vida d’algú altre. Ho veieu? Comences mirant uns nenúfars edulcorats de tanta bellesa i acabes perdent el control del teu destí.
4t tram: Sons, volums i textures en el temps. Jardins de Joan Brossa
Jardins de Joan Brossa
Transcripció
Jardins de Joan Brossa
Ens trobem als jardins de Joan Brossa, batejats en honor a un altre poeta; en aquest cas, un polifacètic creador enamorat dels jocs de paraules i referent de l’avantguarda artística catalana.
Avui en dia és un indret tranquil i d’esbarjo a la natura, amb vegetació mediterrània d’aspecte natural amb aires silvestres que realment ens pot fer la sensació de ser en un bosc, lluny del tràfec de la ciutat. Però en el passat, aquest vessant de la muntanya era un brogit de música i llums, espectacles, atraccions i rialles per a tothom, ja que era l’espai on antigament hi havia el parc d’atraccions de Montjuïc.
Inaugurat el 1966, no va ser el primer parc d’atraccions de la muntanya; de fet, va ser el tercer! A la dècada dels anys trenta del segle passat, en aquest mateix indret s’hi va construir el Maricel Park, i durant l’Exposició del 1929 se’n va construir un de provisional a l’antiga pedrera de la Foixarda. La inauguració del parc d’atraccions va revolucionar l’oci de la ciutat. Atraccions trepidants, un tablao flamenc, restaurants amb forma de balena… Fins i tot, una discoteca, la Lord Black, que als anys setanta va viure l’eclosió de la psicodèlia i el pop i va ser innovadora gràcies a una instal·lació revolucionària aleshores amb llums de colors que se sincronitzaven amb la música. I és que la música es va convertir en un motor per divertir-se en una època de repressió i contenció. Al parc hi van actuar artistes com Joan Manuel Serrat, Lola Flores, Peret o Los Tarantos, humoristes com Gila o Eugenio. El parc va ser un referent de diversió fins que va tancar, l’any 1998. Però per tot l’espai encara hi trobem restes d’aquell parc que va fer somiar Barcelona. I si parem l’orella, potser encara podem sentir els ecos d’aquells sons que van marcar tantes generacions com diverses textures que se superposen en el temps.
– Mira: Et proposem perdre’t pels seus camins i buscar-hi les escultures que antigament guarnien el parc. Tingues els ulls ben oberts i estigues atent, perquè potser pots trobar alguna sorpresa més pel camí, com un hotel per a insectes o coixins musicals! Si trobes els coixins, salta-hi a sobre i escolta els sons que fan! Potser pel jardí també hi trobes unes lletres enormes amagades. Són un poema visual de Joan Brossa, el mag de la paraula.
– Escolta: En aquesta part de la muntanya s’hi poden trobar molts ocells que omplen de sons el parc; en sents algun? O també pots sentir la remor suau del vent entre els arbres.
Si investigues a la icona de “Més contingut”, podràs trobar l’enllaç a la Fundació Joan Brossa. També pots fer les activitats de salut i fotografia escoltant els àudios d’aquest tram.
Abans de deixar el parc, busca un lloc tranquil per escoltar el text de Marta Orriols dedicat aquest jardí:
<strong>Jardins de Joan Brossa</strong>
<em>Hi ha sentiments que no queden escrits enlloc, que mentre es formen creen una il·lusió semblant a la de llançar ficcions a l’aire. No passa sempre, no passa a tot arreu. Però passa ara i aquí. Passa enmig del silenci i la distància reposada. Potser només és una il·lusió generada per les vistes de la gran ciutat de fons que esdevé un brunzit que conté el nervi de les hores punta o el recolliment previ a la nit fosca, però, en qualsevol cas, les vistes semblen pertànyer a una altra realitat i no pas a la d’aquest moment efímer d’intimitat. Olivia Laing escriu, a La ciutat solitària: “Vaig començar a adonar-me que la soledat era un territori molt poblat: una ciutat per dret propi”. Passejo entremig d’escultures que són el record del que havia estat abans aquest lloc, un punt d’oci que encara es respira amb petits esquitxos de famílies aquí i allà. Jo m’he acostumat a anar sola pel món. M’agrada, o potser és una afirmació que necessito dir-me a mi mateixa. Creure-me-la, també. Un pot sentir-se sol en qualsevol lloc, però a la zona alta d’aquesta muntanya, a mig camí entre un parc forestal i un jardí de ciutat on alguns racons són un autèntic bosc, l’isolament t’empeny a evitar pensaments ombrívols; potser és el contrast de la fressa llunyana i el silenci present que acompanya i instiga a una soledat compartida amb els altres, també amb aquells altres que ja no hi són.
De fet vas ser tu qui em va explicar que els arbres tenen memòria i que poden fins i tot emmagatzemar informació durant dècades. L’explicació tenia l’encanteri d’un conte i el regust d’una conquesta de joventut, i, tanmateix, va ser prou convincent per arrencar-me un somriure i aconseguir la meva atenció. En el fons, en aquell temps, poques paraules ens podien definir millor que aquesta: joves. No m’agradava com sonava aleshores, i encara no m’agrada com sona ara. Em passa sovint amb les paraules que agrupen massa gent sota una sola categoria. Però n’érem, de joves, n’érem molt. Vas adoptar un posat més seriós per aclarir-me que els arbres es comuniquen a través de les arrels, i que no ho fan igual amb els arbres que són del seu mateix clan —am els quals comparteixen informació sobre la qualitat del sòl, de l’aigua i de l’aire— que amb la resta de la vegetació, a la qual només alerten dels perills. Recordo que allò em va captivar. És molt poderosa, la sensació de saber que no som els únics amb coses a fer i a dir sobre aquest planeta, que els arbres són aquí, entre altres coses, per il·luminar la nostra condició huma na.
No voldria ser un risc, així que m’endinso per un camí assilvestra envoltada de catifes de gramínies amb cautela, sigil·losa, lluny de representar cap perill. Reconec els arbres inconfusibles. Soc algú que ha passat els estius de la seva infantesa envoltada de bosc: pins, alzines, margalló. Jo, que anhelo el mar i la sal però que he jugat amb troncs i terra, que m’he vestit els dits de les mans amb la cúpula de les bellotes, que he col·leccionat pinyes i còdols del riu. Acarono l’escorça escrostonada d’una alzina i em pregunto què guardarà, ella, del meu gest, de mi. Em pregunto de quina manera em retindrà a la seva memòria, quins detalls, quines impressions. Té lloc, aleshores, un d’aquells sentiments que no es poden escriure enlloc, i està bé que sigui així.</em>
Per seguir fins al pròxim tram de la ruta, escolta el clip d’àudio d’orientació.




i benestar
fotogràfics
contingut
Dels jardins de Joan Brossa al mirador de l’alcalde
Transcripció
Dels jardins de Joan Brossa al mirador de l’alcalde
Per dirigir-te al següent tram de la ruta, el Mirador de l’alcalde, has de sortir dels jardins de Joan Brossa per alguna de les sortides superiors del jardí, arribaràs a la carretera de Montjuïc.
Un cop hi arribis, has d’anar cap al Mirador de l’alcalde. Puja aproximadament uns 50 metres per la carretera i travessa-la pel pas de vianants, i arribaràs al Mirador.
Mapa

Atenció plena
Transcripció
Atenció plena
Si encara vols gaudir més d’aquest moment, et convido a què portis la teva atenció al teu entorn, a l’aquí i l’ara, al moment present.
Fixa’t en la gent que tens al teu voltant, fixa’t en la natura que t’envolta, fixa’t en els núvols al cel i el recorregut que fan, fixa’t en les teves mans, la teva cintura, les teves cames, els teus peus. Per uns instants, connecta’t al moment present: deixa anar els pensaments, no et distreguis amb el mòbil. Centra la teva atenció en un punt concret que et cridi l’atenció, pel seu color, forma, intensitat, moviment,.. Tot està bé, no importa el que ha passat fins ara, no importa el que passarà a partir d’ara. Centra’t en el moment que estàs vivint. Gaudeix- lo, viu-lo, és únic, no es repetirà.
Queda’t una estona gaudint del teu moment.
Els paisatges de la muntanya
Transcripció
Els paisatges de la muntanya
Del primer pla de les precioses flors arribem a les grans panoràmiques. Passejant per la muntanya t’hauràs adonat dels paisatges tan fantàstics que ofereix Montjuïc. Per capturar-los, segueix les següents recomanacions:
– Les fotografies de paisatges es fan normalment amb la càmera en horitzontal, per poder abastar un angle més gran, sobretot si tens una línia d’horitzó, encara que també pots fer les fotografies en vertical si els elements que hi apareixen tenen línies verticals, com, per exemple, els arbres o línies diagonals, que ajuden a donar dinamisme a la imatge.
– L’òptica a utilitzar per capturar un gran paisatge és una obertura normal o angular. Però vigila si utilitzes un gran angular, perquè si és molt obert deforma els laterals de la imatge.
– Gairebé tots els telèfons mòbils tenen el zoom òptic molt limitat i utilitzen el zoom digital. No el facis servir mai, restarà qualitat a la imatge.
– Els nostres ulls són capaços de percebre detalls i equilibrar els contrastos de llum que la teva càmera no pot percebre. En aquest cas, pots activar al menú l’opció HDR, que ajudarà que les fotos amb un alt contrast estiguin més equilibrades i no apareguin zones molt fosques o zones “cremades” amb massa llum.
– A vegades no cal que surtin gaires elements a la imatge, menys és més.
– Encara que sigui fotografia de paisatge, tingues al cap què vols transmetre, quina sensació o idea vols plasmar en la teva fotografia. Això t’ajudarà a decidir com serà la imatge i quins elements hi apareixeran.



Imatges antigues Parc d’atraccions (Filmoteca)
Transcripció
Jardins de Joan Brossa
de Marta Orriols
There are feelings that are not written anywhere. While they are formed they create an illusion similar to that of throwing fictions into the air. It doesn’t always happen, it doesn’t happen everywhere. But it happens here and now. It happens in the midst of silence and restful distance. Perhaps it is only an illusion generated by the views of the big city in the background. It becomes a hum that contains the nerve of rush hour or the gathering up before the dark night, but in any case the views seem to belong to another reality and not to this ephemeral moment of intimacy. In The Lonely City: Olivia Laing writes, “I began to realize that solitude was a very populated territory: a city in its own right.” I walk among sculptures that are the memory of what this place used to be, a place of leisure that still breathes with little splashes of families here and there. I’ve become used to going around the world alone. I like it, or perhaps it’s something I need to affirm to myself. Believe me, too: one can feel lonely anywhere, but high on this mountain, halfway between a forest park and a city garden, where some corners are a true forest, the isolation drives you to avoid gloomy thoughts. Perhaps it is the contrast of the distant rush and the present silence that accompanies and instigates a loneliness shared with others, even with others who are no longer there. In fact, it was you who explained to me that trees have memory and that they can even store information for decades. The explanation had the charm of a fairy tale and the aftertaste of a youthful conquest, and yet it was convincing enough to make me smile and capture my attention. Basically, at that time, few words could define us better than this: young people. I didn’t like the way it sounded then, and I still don’t like the way it sounds now. It happens to me often with words that lump too many people under one category.
Jardins de Joan Brossa
de Marta Orriols
Hi ha sentiments que no queden escrits enlloc, que mentre es formen creen una il·lusió semblant a la de llançar ficcions a l’aire. No passa sempre, no passa a tot arreu. Però passa ara i aquí. Passa enmig del silenci i la distància reposada. Potser sigui només una il·lusió generada per les vistes de la gran ciutat de fons que esdevé un brunzit que conté el nervi de les hores puntes o el recolliment previ a la nit fosca, però en qualsevol cas, les vistes semblen pertànyer a un altra realitat i no pas a la d’aquest moment efímer d’intimitat. Escriu Olivia Laing a La ciutat solitària: “Vaig començar a adonar-me que la soledat era un territori molt poblat: una ciutat per dret propi”. Passejo entremig d’escultures que són el record del que havia estat abans aquest lloc, un punt d’oci que encara es respira amb petites esquitxades de famílies aquí i allà. Jo m’he acostumat a anar sola pel món. M’agrada, o potser és una afirmació que necessito dir-me a mi mateixa. Creure-me-la també. Un pot sentir-se sol en qualsevol lloc, però a la zona alta d’aquesta muntanya, a mig camí entre un parc forestal i un jardí de ciutat on alguns racons són un autèntic bosc, l’isolament t’empeny a evitar pensaments ombrívols; potser és el contrast de la fresa llunyana i el silenci present que acompanya i instiga a una soledat compartida amb els altres, també amb aquells altres que ja no hi són.
De fet vas ser tu qui em va explicar que els arbres tenen memòria i que poden fins i tot emmagatzemar informació durant dècades. L’explicació tenia l’encanteri d’un conte i el regust d’una conquesta de joventut, i tanmateix va ser prou convincent per arrencar-me un somriure i aconseguir la meva atenció. En el fons, en aquell temps poques paraules ens podien definir millor que aquesta: joves. No m’agradava com sonava aleshores, encara no m’agrada com sona ara. Em passa sovint amb les paraules que agrupen a massa gent sota una sola categoria. Però ho érem, de joves, ho érem molt. Vas adoptar un posat més seriós per aclarir-me que els arbres es comuniquen a través de les arrels, i que no ho fan igual amb els arbres que són del seu mateix clan, —amb qui comparteixen informació sobre la qualitat del sòl, de l’aigua i de l’aire— que amb la resta de vegetació, a qui només alerten dels perills. Recordo que allò em va captivar. És molt poderosa la sensació de saber que no som els únics amb coses a fer i a dir sobre en aquest planeta, que els arbres són aquí, entre d’altres coses, per il·luminar la nostra condició humana.
No voldria ser un risc, així que m’endinso per un camí assilvestrat rodejada de catifes de gramínies amb cautela, sigil·losa, lluny de representar cap perill. Reconec els arbres inconfusibles. Sóc algú que ha passat els estius de la seva infantesa rodejada de bosc: pins, alzines, margalló. Jo, que anhelo el mar i la sal però que he jugat amb troncs i terra, que m’he vestit els dits de les mans amb la cúpula de les bellotes, que he col·leccionat pinyes i còdols del riu. Acarono l’escorça escrostonada d’una alzina i em pregunto què guardarà ella del meu gest, de mi. Em pregunto de quina manera em retindrà a la seva memòria, quins detalls, quines impressions. Té lloc aleshores un d’aquells sentiments que no es poden escriure enlloc, i està bé que sigui així.
5è tram: Pinzellades a la terra i al mar. Mirador de l’alcalde
Mirador de l’alcalde
Transcripció
Mirador de l’alcalde
Ja ens anem apropant al cim de Montjuïc. Una muntanya que ha vist néixer — i, gràcies a les seves pedreres, literalment ha fet créixer, la ciutat de Barcelona.
Ets al Mirador de l’Alcalde, un espai que va ser construït als anys seixanta del segle passat com a part del pla de reurbanització de la muntanya, juntament amb el Museu Militar del Castell de Montjuïc i el Parc d’atraccions.
Un cop hagis entrat a la zona del mirador atura’t i mira a terra. El que veus és un fantàstic paviment de l’artista Joan-Josep Tharrats que cobreix tot l’espai del mirador. Si t’hi fixes bé, és una obra que té milers de detalls. Tharrats va utilitzar tota mena de materials, com ara còdols, pedres, filaments de metalls de maquinària, cargols, llambordes, culs d’ampolla, maons…, que dibuixen, tots junts, com pinzellades, diversos patrons de colors càlids per crear una peça de collage semblant a una pintura impressionista. És com caminar sobre un quadre.
Ara, a poc a poc, alça la mirada per veure l’espectacle de la natura. Cada passa que vas fent t’apropa cap al nostre mar, el Mediterrani, on tots els blaus del cel i del mar brillen per omplir-te de llum la mirada. I el seu horitzó apareix com un traç fi i delicat, una línia clara i infinita.
El mar sempre ha estat una font d’inspiració per imaginar històries, llegendes i mites. Com la història d’amor de Madama Butterfly i l’eterna espera de la protagonista, amb els ulls clavats a la línia de l’horitzó, d’algú que mai no arribarà. En aquesta ària que estàs escoltant, pots percebre la malenconia de l’esperança que es va desfent amb el pas dels anys.
O d’històries de viatgers eterns com Ulisses, buscant la seva Ítaca particular, immortalitzada en l’epopeia d’Homer, en el poema de Kavafis i en la música de Lluís Llach:
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.”
Tot camí, tota ruta, és un viatge. Sigui per terra, aire o mar. És una oportunitat per descobrir nous horitzons i paisatges, reals o imaginaris, per entendre, al final, que tot camí, tot viatge, és un camí cap a un mateix.
“Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.”
Continuem la caminada cap a la part alta del mirador. Aquest espai està dividit en diverses terrasses sobreposades, connectades per diversos camins, cascades i arbres de formes temptadores. Per cert, la font central és del mateix creador de la Font Màgica, Carles Buïgas.
– Mira: La gran panoràmica del mirador és un lloc increïble per observar i sentir la immensitat del mar.
– Escolta: El brogit del port de Barcelona ens recorda que és un dels més importants del Mediterrani.
És moment de passejar pel mirador fins a arribar a la part superior, on trobaràs una placeta. Un cop a dalt, escolta el clip d’àudio de salut per acabar amb les fantàstiques vistes del mar Mediterrani.
Per seguir fins a l’últim tram de la ruta, escolta l’àudio d’orientació.




i benestar
fotogràfics
contingut
Del mirador de l’alcalde al Castell i cim de Montjuïc
Transcripció
Del mirador de l’alcalde al Castell i cim de Montjuïc
Per arribar al cim de la muntanya i al Castell dirigeix-te a la part més alta del mirador, on hi ha un camí de pins. Uns metres més enllà veuràs unes escales a la dreta, segueix-les per arribar al cim de la muntanya i acabar la ruta al Castell de Montjuïc.
Mapa

Exercicis per alliberar tensions
Transcripció
Exercicis per alliberar tensions
Després de passejar pels Jardins de Joan Brossa i potser jugar amb els coixins musicals, comences a sentir el cos cansat, és normal. Et proposo una sèrie d’exercicis senzills perquè torni l’energia i, alhora, alliberis tensions. Recorda, qualsevol moviment que et faci mal o notis molèsties físiques, no el facis.
Quan inhalis, aixeca els braços per damunt del cap i, en exhalar, deixa anar els braços al costat del cos, allibera’ls, deixa’t anar com si fossis una nina de drap. Repeteix l’exercici unes quantes vegades.
Amb els braços al costat del cos, deixa’ls com morts i porta l’espatlla dreta en rotació cap enrere, girant la cintura. Notaràs com l’espatlla esquerra va cap endavant; alhora, deixa els braços que es belluguin al seu ritme, de nou, com si fossis una nina de drap. Recorda que el que busquem és alliberar tensions, ja fa una estona que duus la motxilla i potser notes una mica de cansament.
Fes saltirons aixecant els dos peus de terra alhora. No cal que siguin gaire alts, simplement volem que les cames es relaxin una mica i, alhora, s’activin.
Recolza el pes damunt del peu esquerre i sacseja la cama dreta. Després, canvia de banda: recolza el pes damunt del peu dret i sacseja la cama esquerra. Si ets una persona que nota la circulació pesada o tens varius, notaràs un gran alleujament fent aquest exercici.
Horitzó
Transcripció
Horitzó
En la fotografia de paisatge l’horitzó és un element recurrent, com una línia fina quan mirem cap al mar o com una línia escarpada a les muntanyes. Per poder crear imatges on aquesta línia tingui força compositiva, és aconsellable seguir la regla de l’horitzó.
Quan estiguis enquadrant la imatge, tant si és horitzontal com vertical, imagina’t dues línies horitzontals paral·leles dividint la imatge en tres parts iguals. Col·loca la línia de l’horitzó en una d’aquestes dues línies depenent de l’element que vulguis realçar: el cel o la terra, el mar o les muntanyes.
També és important mantenir la línia de l’horitzó completament recta per fer una bona fotografia; si queda lleugerament descompensada, pot desequilibrar la imatge, encara que, en alguns casos, es pot buscar expressament l’efecte d’horitzó desequilibrat per una imatge més creativa.



Un bel dì vedremo
6è tram: Línia i punt. Cim i Castell de Montjuïc
Castell de Montjuïc
Transcripció
Castell de Montjuïc
Estem arribant al final! Que no és cap altre que el cim de la muntanya de Montjuïc i el seu Castell. Amb més de 300 anys d’història, la fortalesa és protagonista d’alguns dels episodis més importants, i també foscos, de la ciutat.
En origen era un farell, documentat ja al segle XI, que permetia avisar de l’arribada de naus hostils, mitjançant un sistema de veles de dia i de focs de nit. Posteriorment, al segle XVII, i amb la Guerra dels Segadors com a rerefons, s’hi estableix un petit fortí per defensar Barcelona.
Tanmateix, la gran ampliació, la que el va transformar tal com el coneixem avui en dia, va ser la reforma de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño després de la Guerra de Successió espanyola al segle XVIII, una reforma que va acabar de perfilar l’estructura que veus ara mateix amb les diverses línies rectes, els baluards, els fossats i les troneres.
Aquest castell, al segle XIX, es va fer servir per bombardejar la ciutat i va esdevenir un espai de repressió d’un incipient moviment obrer. A finals d’aquest mateix segle va ser protagonista del procés militar de Montjuïc, que s’instruí després de l’atemptat contra la processó del Corpus, el 7 de juny del 1896. El procés va represaliar més de 400 persones i va despertar una forta contestació interna i internacional per la manca de garanties jurídiques.
A l’inici del segle XX, aquest indret continuava sent testimoni dels canvis socials i polítics de l’època. Durant la convulsa Setmana Tràgica del 1909, en la importantíssima vaga de La Canadenca del 1919 o durant la Guerra Civil, la llegenda negra es va continuar eixamplant amb usos penitenciaris i execucions, com les del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia o la del President de la Generalitat Lluís Companys. El Castell va ser presó durant la dictadura franquista, fins als anys seixanta del segle XX.
A partir del 1963, es va remodelar i obrir com a museu militar, però va ser l’any 2008 que l’edifici va retornar a la ciutat. Esdevé a partir d’aleshores un espai patrimonial i de memòria viu, que mira al futur i que acull una programació cultural diversa i al servei de tota la ciutadania.
– Mira: La grandiosa fortalesa sorgida de la mateixa pedra de Montjuïc, un espai patrimonial ple de memòria.
– Escolta: Les passes que recorren el cim de Montjuïc, les teves o les de totes aquelles persones que caminen per fer esport i salut o que gaudeixen de la muntanya i el seu gran patrimoni natural i cultural.



i benestar
fotogràfics
contingut
Camí cobert i baixada de la muntanya
Transcripció
Camí cobert i baixada de la muntanya
Pots acabar la ruta passejant per tot el camí cobert de Castell, només cal seguir el camí de terra que pots trobar per tot el seu perímetre. És un recorregut circular.
Per baixar de la muntanya amb transport públic pots utilitzar l’autobus 150, la parada la trobaràs just baixant les escales abans d’arribar al Castell. També pots agafar el telefèric i gaudir d’una de les millors panoràmiques des del cel de Barcelona.
Mapa

Per acabar
Transcripció
Per acabar
Quan acabis la visita, vull que busquis un punt on et trobis còmode/a. Pot ser dempeus o assegut/da. Quan hagis trobat aquest lloc, tanca els ulls. Porta de nou la teva atenció a la respiració i repetirem l’exercici d’abans, on hem comptat les respiracions. Compta “un” quan inhalis, “dos” quan exhalis, “tres” quan inhalis, “quatre” quan exhalis… fins a arribar al número deu. Quan arribis al deu, torna a començar amb l’u i fes una altra ronda.
Quan acabis, condueix l’atenció al centre del pit. Visualitza una bola de llum daurada que et neix des del centre del pit i, a poc a poc, es va fent més gran. La llum daurada et cobreix el cos i surt més enllà d’aquest. Il·lumina i cobreix les persones amb qui estàs, l’espai on ets, Montjuïc, Barcelona, Europa… fins a il·luminar el món sencer. Nota com ets dins d’aquesta llum, és una llum màgica que desfà preocupacions i et permet estar en pau. A poc a poc, es va fent més petita i va tornant cap a tu, fins a convertir-se en una llumeta al centre del teu pit que genera gratitud per totes les experiències que has viscut avui.
Agraeix tot el que ha passat i també el que no ha passat. Agraeix al teu cos haver-te portat fins aquí i haver-te pogut fer sentir totes les emocions del dia d’avui, tant aquelles que han sigut agradables com les que no tant.
Amb un ampli somriure, obre els ulls i emporta’t aquesta experiència.
Crear i compartir!
Transcripció
Crear i compartir!
Per acabar, l’últim suggeriment fotogràfic que et fem és que continuïs creant i compartint les teves imatges, perquè la fotografia és també l’art d’explicar històries!
Fotografiem el món per capturar la bellesa que ens envolta, per atrapar el moment, per recordar moments viscuts, per expressar emocions o per explicar històries, per compartir-les.
Pots crear una narració combinant diverses imatges i crear tota una història. Les imatges parlen i dialoguen entre elles, i adquireixen més significat o el transformen quan van agrupades. Juga a combinar-les per crear conjunts fotogràfics que les duguin més enllà!
En aquesta ruta has trobat molts racons especials per fer bones fotografies, però tingues present que se’n poden fer a qualsevol lloc! La fotografia té més relació amb com mires les coses que no pas amb les coses que mires.
Esperem que hagis gaudit fent fotografies durant la ruta. Si vols, les pots compartir a les xarxes socials amb l’etiqueta #LartdeCaminar
T’encoratgem a seguir fent fotografies allà on vagis, en qualsevol dels camins que recorris, sempre amb els ulls ben oberts i amb la mirada atenta a cada flor, paisatge, mirada i gest.



Comparteix la teva mirada
Comiat
Transcripció
Comiat
Esperem que hagis gaudit de la ruta i del temps que t’has regalat.
Torna-hi quan vulguis, sempre que ho necessitis. Caminar ajuda a mantenir un bon estat de salut, i el parc de Montjuïc és un lloc fantàstic per passejar: una muntanya plena de jardins i d’art.
De les sensacions d’avui en pots escriure unes ratlles, fer-ne un dibuix o emmarcar algunes de les fotografies que has fet, que també pots compartir amb la comunitat a través de les xarxes socials amb l’etiqueta #LArtdeCaminar. De segur que la ruta t’ha inspirat per crear, pensar o imaginar.
“L’art de caminar” és precisament això: saber gaudir del moment present allà on et portin les passes, sigui on sigui; observar amb atenció plena el món que t’envolta i formar-ne part. I fer de l’art un company de viatge increïble pels diversos camins de la vida.
I recorda que, reivindicant el poeta Antonio Machado, en el fons no hi ha camins, sinó que es fa camí tot caminant.
Assaborint l’experiència: després de la ruta
Sobre el MNAC
Transcripció
Sobre el MNAC
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi trobaràs més de 1000 anys d’art, des del Romànic fins als nostres dies i podràs veure la millor col·lecció de pintura mural romànica del món i els artistes més representatius del modernisme català, com ara Gaudí o Casas. Completen el fons l’art gòtic, grans pintors europeus del Renaixement i del Barroc (com Tizià, Velázquez o Canaletto), i unes espectaculars galeries centrades en la Guerra Civil, així com una amplíssima col·lecció de fotografia.
El MNAC organitza diverses exposicions temporals de primer nivell al llarg de tot l’any, així com una programació d’activitats específica pels caps de setmana que et convidem a descobrir.
Credits
L’Art de Caminar és un projecte de l’Arts+Health Hub-Lab del Museu Nacional d’Art de Catalunya en col·laboració amb el Castell de Montjuïc, l’Institut Català de la Salut i la Filmoteca de Catalunya.
Concepte i disseny: Guillem d’Efak Fullana-Ferré, Norma Vélez, Marina Castillón Prat
Guió: Marina Castillón Prat
Textos: Marina Castillón Prat, Guillem d’Efak Fullana-Ferré, Norma Vélez
Nenúfars i Jardins de Joan Brossa: Marta Orriols
Fragment de Breviario del viejo corredor, editorial Siruela, 2023: Lluís Alabern
Propostes de salut:
CAP Numància (Institut Català de la Salut):
Yolanda Herreros Herreros (Metgessa de Família, CAP Numància. ICS)
Sandra Martín Miralles (Metgessa de Família, CAP Numància. ICS)
Sandra Escobar Pina (TCAI, CAP Numància. ICS)
Marta Cardiel Gil (Infermera de Família i Comunitària, CAP Numància. ICS)
Lidia Chaguaceda Casado (Infermera de Família i Comunitària, CAP Numància. ICS)
Marta Dacosta Pova (Dietista-Nutricionista, CAP Numància. ICS)
Mireia García Oliván (Referent de Benestar Emocional i Comunitari, CAP Numància. ICS)
Locucions: Sílvia Bel, Marina Castillón, Mireia García
Fotografies: Marina Castillón Prat
Disseny gràfic: Puig Ventura Àlvarez
Oval: Fito Conesa