Tota imatge creada és un mirall que reflecteix una manera de veure. Mirem el món i els altres en relació amb nosaltres mateixos, a través de la nostra mentalitat i actitud.

Mitjançant una àmplia selecció d’obres, aquesta exposició recupera un mirall medieval: el retrat dels jueus i els conversos concebut pels cristians a Espanya entre 1285 i 1492. Durant aquesta època, les imatges van tenir un paper fonamental en la complexa relació entre aquests tres col·lectius. Si, d’una banda, van ser un mitjà important de transferència de ritus i models artístics entre cristians i jueus, a la vegada que van propiciar un espai de col·laboració entre artistes d’ambdues comunitats, de l’altra, com a revers ombrívol, van contribuir a difondre l’antijudaisme creixent que niava a la societat cristiana. En aquest terreny, l’estigmatització visual dels jueus va ser un reflex fidel del mirall cristià, de les seves creences i ansietats, i, amb això, un poderós instrument d’afirmació identitària.

Després de la massiva conversió de jueus al cristianisme com a conseqüència dels pogroms de 1391, les imatges de culte es van situar en el centre de la polèmica, fins esdevenir una prova per afirmar la sinceritat dels nous cristians o, pel contrari, per acusar-los de judaïtzar. L’extensió d’aquestes sospites infundades d’heretgia judaïtzant es troba a la base de la fundació de la Inquisició espanyola el 1478. Conscient del poder de les imatges, la nova institució va fer-ne un ús intensiu, ja fos per dissenyar poderoses escenografies o per definir fórmules d’identificació visual dels conversos.

Les imatges d’aquesta exposició ens recorden que, si bé la diferència existeix, l’alteritat es construeix.

Organitzada per:
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Gobierno de España. Ministerio de Cultura y Deportes
Museo Nacional del Prado

Cristians i jueus habitaven en un espai compartit amb unes fronteres religioses permeables. Malgrat les diferències entre ambdues comunitats, artistes jueus van ser autors d’obres per a cristians i viceversa, mestres cristians van fer obres per als jueus. Freqüentment, les transferències i els intercanvis van ser estimulats pels mateixos clients. En una mostra d’aculturació, l’elit jueva va encarregar manuscrits il·luminats, entre els quals destaquen les hagadàs, amb un format i una tipologia semblants als còdex cristians. Al seu torn, alguns pintors i comitents cristians van utilitzar el seu coneixement íntim dels costums i la vida ritual dels jueus per concebre retrats de caire divers: des de positives estampes d’ambients i pràctiques tradicionals fins a escenes dissenyades a partir d’un prisma clarament polèmic. Les imatges posen en relleu que per als cristians cap adversari religiós era més familiar, i per això mateix més difícil d’ignorar, que els jueus.

La cadena d’or subjecta a la cama de Zacaries és sostinguda per un altre religiós, encarregat d’extreure el seu cos del sancta sanctorum, si moria durant el ritual sagrat. El detall curiós revela que el coneixement dels cristians sobre els costums jueus va ser tan notable que va possibilitar la representació d’una tradició esotèrica inspirada en el Zohar, el llibre fundacional de la càbala. Les imatges extretes del món jueu que trobem a l’art cristià reflecteixen realitats d’intimitat i intercanvi entre les dues comunitats.

L’arquitectura gòtica del temple, el summe sacerdot abillat amb una indumentària episcopal i la presència d’un altar transformen la circumcisió de Jesús al temple de Jerusalem en una cerimònia litúrgica catòlica. Es reinterpreta així un dels rituals bàsics jueus —l’ablació del prepuci— amb l’objectiu de despullar-los del sentit original i atorgar-los una nova lectura cristiana. Les imatges posen en relleu que, per als cristians, cap adversari religiós no era més familiar, i, per això mateix, més difícil d’ignorar, que els jueus.

En el concepte cristià de la Història de la Salvació, els anomenats Antic i Nou Testament estan units indissociablement. D’aquí que destacats monarques i profetes jueus fossin matèria habitual de la iconografia cristiana, on es van representar com a prefiguracions de la Nova Llei. Davant d’aquesta visió positiva, des del segle xiii els teòlegs cristians van desenvolupar una actitud clarament bel·ligerant en incidir negativament en la capacitat dels jueus per acceptar la naturalesa divina de Jesús. Les imatges, com els textos, van fer-se ressò d’aquesta polèmica mitjançant la metàfora explícita de la ceguesa dels jueus, un tema que va conèixer una gran difusió i que va ser reproduït en obres i suports de tot tipus. Malgrat que un bon nombre d’autoritats van seguir defensant que la conversió al cristianisme dels jueus era possible, la recreació figurativa d’aquesta ceguesa va obrir pas a la construcció de la seva alteritat. Amb la seva negació del Messies, el jueu va començar a convertir-se en l’Altre.

L’ús de trets visuals segregadors i negatius per evocar la ceguesa dels jueus en no reconèixer el Messies va contribuir a accentuar-ne l’estigmatització. Un exemple paradigmàtic és la personificació de la sinagoga com una decrèpita anciana cegada, amb l’estendard esparracat. El groc de la banderola i el vestit és un signe negatiu: des del segle xiii, aquest color es va relacionar amb la mentida i la traïció. D’aquí, la seva associació amb Judes i, amb una òbvia voluntat infamant, amb el judaisme i la sinagoga.

From the 13th century many images of the Jews reproduce a stereotype determined by exaggerated facial features, like the nose and the disproportionate eyes or the untidy beard. This iconographical recourse is based on ideas from the ancient world that equated physical diversity with the exotic and the monstrous. The truth is that the somatic distortions are interpreted as an expression of moral inferiority, and produce strange individuals, inferior, dangerous even. In short, the paradigm of the “other” is constructed with the

From the 13th century many images of the Jews reproduce a stereotype determined by exaggerated facial features, like the nose and the disproportionate eyes or the untidy beard. This iconographical recourse is based on ideas from the ancient world that equated physical diversity with the exotic and the monstrous. The truth is that the somatic distortions are interpreted as an expression of moral inferiority, and produce strange individuals, inferior, dangerous even. In short, the paradigm of the “other” is constructed with the

Des del segle XIII moltes imatges dels jueus reprodueixen un estereotip determinat per uns trets facials exagerats, com el nas i els ulls desmesurats o la barba descuidada. Aquest recurs iconogràfic es basa en idees del món antic que equiparaven la diversitat física amb allò exòtic i monstruós. La veritat és que les deformacions somàtiques són interpretades com una expressió de la inferioritat moral, i donen vida a individus estranys, inferiors, fins i tot perillosos. En definitiva, amb elles es construeix el paradigma de l’altre.

The histrionic gestures, the segregating attire and the distorted and vociferous faces characterize the Jews who are demanding Christ’s execution. With the accentuation of the Jews’ evil, the aim was to increase the feeling of commiseration and grief of the Christian faithful with regard to the suffering of Christ.

Després dels pogroms que el 1391 van devastar bona part de les aljames peninsulars, un gran nombre de jueus es va veure obligat a abraçar el cristianisme. Lluny d’acabar amb les tensions, el procés de conversió massiva va augmentar el temor que el cristianisme fos ara amenaçat pel judaisme des del seu propi si. A través de l’acusació de judaïtzar, les pors i ansietats es van redirigir cap als cristians nous, és a dir, cap als conversos i els seus descendents. En aquesta situació, única a tot Europa, les imatges van ser un mitjà actiu i poderós per expressar desitjos i inquietuds d’índole molt diversa. D’una banda, els cristians favorables a l’evangelització les van utilitzar per transmetre la necessitat de la conversió a tots els que restaven fidels a la Llei de Moisès. De l’altra, el creixent clima de desconfiança va impulsar molts conversos a encarregar imatges religioses per foragitar les sospites de judaïtzar. En un o altre cas, les imatges van estar al centre de la polèmica.

Sant Vicent Ferrer predica el cristianisme amb una tauleta pintada amb el judici final a un grup on hi ha uns jueus tocats amb uns barrets punxeguts i exòtics. Aquest col·lectiu és també l’auditori de sant Joan Baptista, que es representa fent el gest de predicar amb els dits. Les conversions forçades posteriors al 1391 van ser paral·leles a una intensa política d’evangelització dels col·lectius jueus que romandran al territori peninsular.

La pressió sobre els conversos —cristians descendents de jueus— i les acusacions cada vegada més habituals de judaïtzar van fer que les imatges religioses esdevinguessin autèntics certificats d’identitat cristiana. Aquesta icona radicalment tradicional concebuda per Antoniazzo Romano va servir per expressar l’arrelament a la fe cristiana del convers Juan López i, així, allunyar les sospites de judaïtzació que va patir.

Aquest Crist de la Pietat ortodox (calze, ferides) presenta alguns trets que subratllen el seu origen jueu. Un és la inscripció en hebreu. Un altre de més sorprenent és l’evocació de la seva condició humana mitjançant una explícita representació del sexe, que, a més, podem entreveure que està circumcidat. Pocs conversos van continuar mantenint creences pròpies del judaisme. Una altra cosa és que en algunes imatges es preservés una mirada cristiana amb efluvis jueus.

Durant el segle xv, el clima d’animadversió cap als conversos va anar en augment i va acabar desembocant en l’establiment de la Inquisició (1478), una institució particular dels regnes hispans fundada per perseguir els nous cristians sospitosos de judaïtzar. Als recels d’índole religiosa s’havia afegit des de 1449, data de la promulgació dels primers estatuts de neteja de sang a Toledo, un prejudici racial: la idea que els conversos eren corruptes pel fet de tenir la sang impura. En aquest ambient de persecució i sospites, les imatges religioses van tornar a desenvolupar un paper destacat. Les acusacions de la seva profanació van esdevenir en un dels arguments més utilitzats contra els processats per heretgia judaïtzant. Les imatges van ser també el mitjà per dissenyar programes retòrics que justificaven i enaltien el projecte repressiu desenvolupat per la Inquisició. Finalment, cal destacar la creació d’una iconografia estigmatitzadora dels conversos judaïtzants, punt de partida d’una nova i infamant alteritat visual. Un intens procés de creació figurativa que va assolir un dels seus punts culminants al voltant de 1492, quan es va decretar l’expulsió dels jueus.

The effigy of Saint Dominic presents two unusual features in his iconography: the inscription “enquisidor” on the halo and the act of wounding a fox, a metaphor for heretics. With these two details, Berruguete, inspired by Torquemada, transformed the saint into a symbol of the Spanish Inquisition, charged with fighting against alleged false conversos or crypto-Jews.

Els sambenitos eren rètols que la Inquisició va ordenar penjar perennement a les esglésies amb el nom, la pena i el càstig dels conversos condemnats a actes de fe. D’aquí procedeix l’expressió “t’han penjat un sambenito”. Presidit per un cap de llop amb una boca oberta de la qual surt foc —símbol de l’heretgia—, aquest sambenito pertany al mestre Juan, cirurgià, cremat el 1490 acusat de ser un “heretge apòstata judaïtzant”.

La imatge presenta un monstruós híbrid amb cos de ruc, cara de cavall, ulls d’home, orelles de llebrer, cua de serp i una barreja de peus de diversos éssers (home, equí, lleó i àliga). Des de l’òptica dels cristians vells, la hibridesa corporal era una metàfora de la naturalesa judaïtzant del convers. Ens trobem davant d’una icona de la perfídia conversa i de la seva sang impura. Escrit per difamar els conversos, aquest pamflet anònim va tenir una gran difusió a Castella des de finals del segle xv.

La cadena d’or subjecta a la cama de Zacaries és sostinguda per un altre religiós, encarregat d’extreure el seu cos del sancta sanctorum, si moria durant el ritual sagrat. El detall curiós revela que el coneixement dels cristians sobre els costums jueus va ser tan notable que va possibilitar la representació d’una tradició esotèrica inspirada en el Zohar, el llibre fundacional de la càbala. Les imatges extretes del món jueu que trobem a l’art cristià reflecteixen realitats d’intimitat i intercanvi entre les dues comunitats.

L’arquitectura gòtica del temple, el summe sacerdot abillat amb una indumentària episcopal i la presència d’un altar transformen la circumcisió de Jesús al temple de Jerusalem en una cerimònia litúrgica catòlica. Es reinterpreta així un dels rituals bàsics jueus —l’ablació del prepuci— amb l’objectiu de despullar-los del sentit original i atorgar-los una nova lectura cristiana. Les imatges posen en relleu que, per als cristians, cap adversari religiós no era més familiar, i, per això mateix, més difícil d’ignorar, que els jueus.

L’ús de trets visuals segregadors i negatius per evocar la ceguesa dels jueus en no reconèixer el Messies va contribuir a accentuar-ne l’estigmatització. Un exemple paradigmàtic és la personificació de la sinagoga com una decrèpita anciana cegada, amb l’estendard esparracat. El groc de la banderola i el vestit és un signe negatiu: des del segle xiii, aquest color es va relacionar amb la mentida i la traïció. D’aquí, la seva associació amb Judes i, amb una òbvia voluntat infamant, amb el judaisme i la sinagoga.

A partir del segle XIII es van difondre nombrosos libels que acusaven els jueus de profanar l’hòstia. Al marge dels detalls particulars de cada incriminació, tots presenten un tret comú: els jueus agredeixen una hòstia consagrada que miraculosament comença a sagnar. Les representacions d’hòsties sagnants van ser un mitjà eficaç per divulgar un concepte teològic tan complex i polèmic com era la presència real de Crist a l’hòstia consagrada a la missa. El terrible revers va ser la creixent estigmatització del poble jueu.

Des del segle xiii moltes imatges dels jueus reprodueixen un estereotip determinat per uns trets facials exagerats, com el nas i els ulls desmesurats o la barba descuidada. Aquest recurs iconogràfic es basa en idees del món antic que equiparaven la diversitat física amb allò exòtic i monstruós. La veritat és que les deformacions somàtiques són interpretades com una expressió de la inferioritat moral, i donen vida a individus estranys, inferiors, fins i tot perillosos. En definitiva, amb elles es construeix el paradigma de l’altre.

La gestualitat histriònica, les indumentàries segregadores i les cares deformades i vociferants caracteritzen els jueus que demanen l’execució de Crist. Amb l’accentuació de la maldat dels jueus, es va cercar augmentar el sentiment de commiseració i dolor dels fidels cristians davant del sofriment de Crist.

Sant Vicent Ferrer predica el cristianisme amb una tauleta pintada amb el judici final a un grup on hi ha uns jueus tocats amb uns barrets punxeguts i exòtics. Aquest col·lectiu és també l’auditori de sant Joan Baptista, que es representa fent el gest de predicar amb els dits. Les conversions forçades posteriors al 1391 van ser paral·leles a una intensa política d’evangelització dels col·lectius jueus que romandran al territori peninsular.

La pressió sobre els conversos —cristians descendents de jueus— i les acusacions cada vegada més habituals de judaïtzar van fer que les imatges religioses esdevinguessin autèntics certificats d’identitat cristiana. Aquesta icona radicalment tradicional concebuda per Antoniazzo Romano va servir per expressar l’arrelament a la fe cristiana del convers Juan López i, així, allunyar les sospites de judaïtzació que va patir.

Aquest Crist de la Pietat ortodox (calze, ferides) presenta alguns trets que subratllen el seu origen jueu. Un és la inscripció en hebreu. Un altre de més sorprenent és l’evocació de la seva condició humana mitjançant una explícita representació del sexe, que, a més, podem entreveure que està circumcidat. Pocs conversos van continuar mantenint creences pròpies del judaisme. Una altra cosa és que en algunes imatges es preservés una mirada cristiana amb efluvis jueus.

L’efígie de sant Domènec presenta dos trets inusuals a la seva iconografia: la inscripció “enquisidor” al nimbe i l’acció de ferir una guineu, metàfora dels heretges. Amb aquests dos detalls, Berruguete, inspirat per Torquemada, va transformar el sant en un símbol de la Inquisició espanyola, encarregada de lluitar contra els suposats falsos conversos o criptojueus.

Els sambenitos eren rètols que la Inquisició va ordenar penjar perennement a les esglésies amb el nom, la pena i el càstig dels conversos condemnats a actes de fe. D’aquí procedeix l’expressió “t’han penjat un sambenito”. Presidit per un cap de llop amb una boca oberta de la qual surt foc —símbol de l’heretgia—, aquest sambenito pertany al mestre Juan, cirurgià, cremat el 1490 acusat de ser un “heretge apòstata judaïtzant”.

La imatge presenta un monstruós híbrid amb cos de ruc, cara de cavall, ulls d’home, orelles de llebrer, cua de serp i una barreja de peus de diversos éssers (home, equí, lleó i àliga). Des de l’òptica dels cristians vells, la hibridesa corporal era una metàfora de la naturalesa judaïtzant del convers. Ens trobem davant d’una icona de la perfídia conversa i de la seva sang impura. Escrit per difamar els conversos, aquest pamflet anònim va tenir una gran difusió a Castella des de finals del segle xv.