Skip to content

L’Art de caminar

Orientació
Salut i benestar

Com arribar

Mapa

Abans de començar

El museu expandit

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Inici de la ruta: del MNAC al jardí de Laribal

Mapa

Preparem el cos

La fotografia, l’art d’observar

Jardins de Laribal – Del roserar de la colla de l’arròs a la font de la ceràmica

Jardins de Laribal – De la Font del Gat a les cascades del Generalife

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Del jardí de Laribal al jardí de les escultures

Mapa

Exercici de relaxació

Enquadrament

ITINERARI MONTJUÏC JARDINS

Jardí de les escultures

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Del jardí de les escultures als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

Mapa

Estiraments corporals

Perspectiva

Fragment de “Breviario de un Viejo corredor” de Lluís Alabern

Thoreau, en su tratado Caminar (1861), comenta: <em>”A medida que el hombre envejece aumenta su disposición para la inmovilidad y las ocupaciones caseras. El corredor de caminos anciano rompe con ese postulado tan humano, vuelve al estado salvaje que lo obliga a estar siempre alerta, siempre moviéndose. Se adentra en el camino que no conoce para llegar al lugar desconocido. Cuando quiero relajarme, busco el bosque más oscuro, o el pantano que, a ojos de mis conciudadanos, resulta más impenetrable y lúgubre. Camino por allí como por un lugar sagrado; un sanctasanctórum. Allí está la fuerza, la médula de la naturaleza,</em> concluye Thoreau. Trotar adentrándose en el bosque pone en funcionamiento los resortes de la atención. Nos conecta de nuevo con la naturaleza. Solo si dibujamos sin rumbo, solo si nos adentramos en un paseo invernal, la densa vegetación de lo desconocido, el dibujo nos llevará a un nuevo sitio.”

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

Nenúfars

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Dels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer als Jardins de Joan Brossa

Mapa

Sensacions

La màgia del color

Nenúfars

de Marta Orriols

Nenúfars

de Marta Orriols

L’associació és fàcil enmig de les basses de nenúfars: rodejar-se de bellesa per encobrir tot allò que no va bé. Exposar una experiència immediata de la naturalesa quan la veritat agafa la textura trèmula d’una convulsió. Potser sóc jo, em dic. Potser són aquests dies de canícula i l’amenaça comuna des de múltiples fronts que vaig normalitzant, potser és que en aquest racó de món i en aquest punt del dia i del calendari, allunyada de l’estretor de la rutina, i les limitacions de les circumstàncies, la bellesa doblega sota un pes excessiu. Ho penso clavant la vista en els estams escandalosos dels nenúfars blancs i tot recordant inevitablement, la sèrie de nenúfars pintats per Monet a partir de 1914. Mentre ell plantava el cavallet davant d’un estanc al jardí de casa seva i es disposava a pintar l’exuberància dels nenúfars, la Primera Guerra Mundial esclatava al seu voltant. Un món de pau dins un món de guerra. El desig irrenunciable de voler estar en qualsevol altre lloc quan la realitat esdevé temible i esgotadora i que aquest altre lloc sigui casa.

Val a dir, a tall personal, que la bellesa dels nenúfars, els de Monet i els de veritat sempre m’ha semblat que amaga alguna cosa cruel, que conté una mena d’indiferència cap a tots aquells que no aconseguim la lluminositat absoluta que irradien aquestes nimfees flotants. Els meus ulls els interpreten des de petita com una mena de coreografia sincronitzada, com si fossin ballarines aquàtiques, fent rotllanes i figures tot movent les cames i braços amb moviments estilitzats i segurs. A les ballarines aquàtiques i als nenúfars d’arreu els envejo la força, la resistència i la flexibilitat. Els envejo aquesta bellesa innata. Sembla que existeixen per a la perfecció i per a ser admirats, com l’amor quan encara és només desig. Havia de sortir l’amor, és clar. Com s’evita l’amor, com se’n fuig? M’enorgulleixo sovint de pensar que els meus sentiments són genuïns, però només cal que baixi els esglaons de l’escala, amb el so mínim del rierol d’aigua de de fons, topi de cara amb nenúfars i tot d’una prengui consciència que d’autèntic, això que em passa, no en té res.

A aquestes alçades, jo ja hauria de tenir clar el relat de la meva vida però encara sóc allà mateix, en aquell encreuament de camins. Ningú va dir que seria fàcil. I és que en qualsevol relat edificant que ens expliquem a nosaltres mateixos, fins i tot en un mirat en perspectiva, l’amor hi juga un paper important. D’ell en sé només algunes coses, ell de mi encara unes coses menys. Domesticar el desig amb aquestes mesures mínimes, només amb la decoració que mostrem públicament tots dos en aquesta nova manera de relacionar-nos, sembla prou fàcil. Per ara som dos nenúfars que ratllen la perfecció surant en aigües baixes, presumint de la millor versió que ens podem oferir l’un a l’altra. El problema vindrà quan, a mesura que el temps ens acosti, que el temps exigeixi saber més de mi, més de tu, es disparin les preguntes que ens faran baixar a tots dos cap les profunditats, fins allà on les arrels, fràgils i llargues, s’entortolliguen amb el passat de cadascú. Allà sota haurem de batallar amb colònies d’amfibis que hi són des de sempre, criatures sàvies que saben camuflar-se i saltar lluny quan volen estar soles.

Intento treure-li fusta i dir-me que al capdavall l’amor no ho és tot a la vida d’algú, però una veu s’afanya a recordar-me que potser ho serà tot en la vida d’algú altre. Ho veieu? Comences mirant uns nenúfars edulcorats de tanta bellesa i acabes perdent el control del teu destí.

Jardins de Joan Brossa

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Dels jardins de Joan Brossa al mirador de l’alcalde

Mapa

Atenció plena

Els paisatges de la muntanya

Imatges antigues Parc d’atraccions (Filmoteca)

Jardins de Joan Brossa

de Marta Orriols

Jardins de Joan Brossa

de Marta Orriols

Hi ha sentiments que no queden escrits enlloc, que mentre es formen creen una il·lusió semblant a la de llançar ficcions a l’aire. No passa sempre, no passa a tot arreu. Però passa ara i aquí. Passa enmig del silenci i la distància reposada. Potser sigui només una il·lusió generada per les vistes de la gran ciutat de fons que esdevé un brunzit que conté el nervi de les hores puntes o el recolliment previ a la nit fosca, però en qualsevol cas, les vistes semblen pertànyer a un altra realitat i no pas a la d’aquest moment efímer d’intimitat. Escriu Olivia Laing a La ciutat solitària: “Vaig començar a adonar-me que la soledat era un territori molt poblat: una ciutat per dret propi”. Passejo entremig d’escultures que són el record del que havia estat abans aquest lloc, un punt d’oci que encara es respira amb petites esquitxades de famílies aquí i allà. Jo m’he acostumat a anar sola pel món. M’agrada, o potser és una afirmació que necessito dir-me a mi mateixa. Creure-me-la també. Un pot sentir-se sol en qualsevol lloc, però a la zona alta d’aquesta muntanya, a mig camí entre un parc forestal i un jardí de ciutat on alguns racons són un autèntic bosc, l’isolament t’empeny a evitar pensaments ombrívols; potser és el contrast de la fresa llunyana i el silenci present que acompanya i instiga a una soledat compartida amb els altres, també amb aquells altres que ja no hi són.

De fet vas ser tu qui em va explicar que els arbres tenen memòria i que poden fins i tot emmagatzemar informació durant dècades. L’explicació tenia l’encanteri d’un conte i el regust d’una conquesta de joventut, i tanmateix va ser prou convincent per arrencar-me un somriure i aconseguir la meva atenció. En el fons, en aquell temps poques paraules ens podien definir millor que aquesta: joves. No m’agradava com sonava aleshores, encara no m’agrada com sona ara. Em passa sovint amb les paraules que agrupen a massa gent sota una sola categoria. Però ho érem, de joves, ho érem molt. Vas adoptar un posat més seriós per aclarir-me que els arbres es comuniquen a través de les arrels, i que no ho fan igual amb els arbres que són del seu mateix clan, —amb qui comparteixen informació sobre la qualitat del sòl, de l’aigua i de l’aire— que amb la resta de vegetació, a qui només alerten dels perills. Recordo que allò em va captivar. És molt poderosa la sensació de saber que no som els únics amb coses a fer i a dir sobre en aquest planeta, que els arbres són aquí, entre d’altres coses, per il·luminar la nostra condició humana.

No voldria ser un risc, així que m’endinso per un camí assilvestrat rodejada de catifes de gramínies amb cautela, sigil·losa, lluny de representar cap perill. Reconec els arbres inconfusibles. Sóc algú que ha passat els estius de la seva infantesa rodejada de bosc: pins, alzines, margalló. Jo, que anhelo el mar i la sal però que he jugat amb troncs i terra, que m’he vestit els dits de les mans amb la cúpula de les bellotes, que he col·leccionat pinyes i còdols del riu. Acarono l’escorça escrostonada d’una alzina i em pregunto què guardarà ella del meu gest, de mi. Em pregunto de quina manera em retindrà a la seva memòria, quins detalls, quines impressions. Té lloc aleshores un d’aquells sentiments que no es poden escriure enlloc, i està bé que sigui així.

Mirador de l’alcalde

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Del mirador de l’alcalde al Castell i cim de Montjuïc

Mapa

Exercicis per alliberar tensions

Un bel dì vedremo

Castell de Montjuïc

Orientació
Salut
i benestar
Suggeriments
fotogràfics
Més
contingut

Camí cobert i baixada de la muntanya

Mapa

Per acabar

Crear i compartir!

Sobre el MNAC

Un dels objectius de “L’Art de caminar” és avaluar l’impacte de l’activitat en la salut i el benestar de les persones. Agrairiem que formis part de la proposta i contestis aquesta enquesta per ajudar-nos a millorar i fer de les arts un actiu de salut. (Les dades seran 100% anònimes)

* indica un camp obligatori.
This site is registered on wpml.org as a development site. Switch to a production site key to remove this banner.