La Capella de Sant Silvestre

Esteu davant la capella de Sant Silvestre situada a la Vall d’Arús al terme municipal de Vallirana. La Vall d’Arús és una de les àrees naturals més impressionants de Vallirana que està inclosa dins de l’Espai Natural Protegit de les Muntanyes de l’Ordal. L’espai va ser declarat com a Zona d’Especial Protecció per a les aus l’any 2005 i posteriorment va ser ampliat passant a formar part de la xarxa europea d’espais naturals protegits (Natura 2000).

La zona és travessada pel sender PR-C 163 homologat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i que està inclòs dins la xarxa de senders del Baix Llobregat.
La vegetació està representada per boscos de pi blanc i carços, i està regada pel torrent de Campderrós, pel del Salt del Bou i pels fondos de la Guixera i de la Vall d’Arús. La vall està caracteritzada per les construccions de pedra seca i els forns de calç, així com per la presència de la masia de can Bogunyà (una de les més antigues del municipi).

La primera referència documental relacionada amb el temple és de l’any 904. La capella fou entregada al monestir de Sant Cugat pel bisbe Teodoric de Barcelona, convertint-se en una cel·la monàstica dependent de l’església de la Santa Creu (situada a la vall del castell de Cervelló).
A partir del segle XIII, amb l’aparició de l’església de Sant Mateu al costat de la masia de can Julià, la capella deixa de ser el temple principal del terme de Vallirana tot i que l’edifici funcionava com a capella eremítica.

Tal com indica la data del portal, a finals del segle XVIII (1793), l’edifici fou completament reformat i pocs anys després la capella va tornar a fer funcions d’església donat que durant la guerra del Francès, el temple parroquial fou incendiat i destrossat.
Posteriorment la capella va ser transferida a la finca de can Bogunyà i l’any 1851, Josep Bogunyà demana llicència per celebrar-hi missa major per la festa del sant, apareixent com a capella pública. L’aplec de Sant Silvestre se celebrà fins la guerra civil 1936-39.

Durant el segle XX, els propietaris tapiaren l’ermita en diverses ocasions per evitar el vandalisme creixent que patia.
L’any 2014, l’ajuntament de Vallirana i la propietat de la finca de can Bogunyà signaren un conveni urbanístic de cessió d’ús dels terrenys on s’ubica l’ermita per 75 anys. El consistori ha estat el responsable de l’arranjament de l’entorn i de la restauració de l’edifici, inaugurats el 15 de maig de 2021.

La capella de Sant Silvestre històricament i arran de les excavacions arqueològiques realitzades l’any 1991, s’havia considerat un edifici d’origen preromànic, en gran part refet durant la segona meitat del segle X i un dels pocs vestigis arquitectònics d’aquesta època a la comarca.

Però arran de l’ultima intervenció arqueològica l’any 2020 aquesta cronologia ha variat. S’han descobert nous indicis i proves que indicarien que probablement podria tractar-se d’una construcció amb una cronologia força anterior, corresponent a l’època visigoda (segles V-VI).

Sigui com sigui, en època barroca, la capella va rebre importants transformacions arquitectòniques i decoratives, que han proporcionat a l’edifici la seva configuració i fisonomia actuals.
Només l’estructura de l’absis, juntament amb el basament dels murs de la nau, es correspondrien amb la fase primigènia de construcció (segles V i VI). La volta de la nau (amb el recreixement dels murs), la petita sagristia situada al costat sud del presbiteri i també l’actual portada d’accés són resultat de la reforma barroca ) realitzada l’any 1793, com s’indica a la llinda de la porta).

El fet de situar els orígens de la capella de Sant Silvestre a l’antiguitat tardana posa de relleu la gran transcendència del monument dins el panorama històric de l’arquitectura tardo antiga i alt medieval a Catalunya.

Després de varies intervencions arqueològiques realitzades a la capella de sant Silvestre de Vallirana s’han pogut establir tres fases de l’evolució cronològica de l’edifici:

La 1a FASE , que correspondria al moment més antic de l’edifici que s’ha pogut documentar.
D’aquest període s’han identificat les restes d’un altar rectangular de 80 x 60 cm fet amb pedres mitjanes lligades amb argamassa de calç que estava situat al centre de l’absis. Aquest altar portava associat un paviment de calç blanca en la part anterior i terra batuda en la part posterior que s’assentava sobre una preparació o rudus format per petits blocs de pedra irregulars (d’uns 10 cm) lligats amb argiles i que es recolzaven sobre el terreny geològic.
A l’absis s’han localitzat diverses capes de revestiments superposats, fruit de les reformes decoratives que l’edifici ha patit al llarg de la història. Destaquen els revestiments barrocs dels segles XVII i XVIII, els morters corresponents al barroc tardà del segle XIX i emblanquinats del segle XX).
Al mur de l’absis s’hi conserva un armariet o fornícula el buit de planta semicircular per col·locar-hi una urna o escultura i que complia una funció ornamental.
La precarietat de construcció de l’absis i el fet que no s’hi veu cap inici de volta fa pensar que el sostre originàriament devia anar cobert amb fusta.

Al terra de nau s’han trobat restes de rudus al mateix nivell dels que s’han trobat a la zona de l’altar que posaria en evidència que la nau i el presbiteri es trobaven en el mateix pla, sense desnivells entre ambdós espais.
A la nau s’han localitzat alguns enterraments d’infants de curta edat ubicats cronològicament entre els segles X i XIII, al no trobar-se elements d’aixovar o de material arqueològic relacionats amb l’època d’enterrament es fa difícil la precisió de la seva cronologia exacte.

A la 2a FASE, l’altar central és amortitzat i se’n construeix un de nou al fons de l’absis. Es construeixen graons entre l’absis i la nau. L’absis va associat a un paviment de lloses que durarà fins a finals del segle XVIII.

La 3a FASE, correspon a la gran reforma de l’any 1793, en la que es construeix la sagristia adossada que va obligar a enderrocar part de l’absis i s’ubica l’altar en el límit amb la nau. El paviment de lloses és substituït per un paviment de rajoles. També es construeix una nova coberta amb volta de llunetes i un nou portal adquirint l’aspecte actual. Podem veure la data de la gran reforma a la llinda de la porta d’entrada.

Les ultimes intervencions arqueològiques (realitzades del 2018 al 2020) han fet remuntar els inicis de la construcció de la capella cap a períodes més antics al del segle X (fins ara documentat), situant els seus orígens concretament en l’època visigoda (segles V-VI).
S’han trobat diversos indicadors o proves que evidenciarien aquest origen visigòtic:

En primer lloc, s’han identificat restes de murs de fonamentació per sota de les actuals façanes, concretament a la zona de l’absis, a la zona de la sagristia i sota una de les façanes de la nau. També s’ha localitzat la continuïtat d’un dels murs cap a l’exterior de l’edifici (Que podeu veure a l’exterior de la façana sud de la nau).
La disposició d’aquestes restes de fonaments només concorden en part amb la totalitat dels murs actuals de la capella. Fet que indica que la capella actual podria haver estat construïda damunt d’un altre edifici original que actualment se’n desconeix el seu volum, extensió i funcionalitat.

• També s’ha localitzat a la vessant nord exterior de l’absis una estructura funerària de pedres rectangular de 2 m de llarg, uns 70 com d’ample i uns 40 cm de profunditat amb pedres planes a la base i que sembla correspondre a una tomba singular.Aquesta estructura funeraria estaba encaixada aprofitant els fonaments de l’edifici originari, per tant aquest edifici originàri ja estaba contruït quan hi van encaixar el sepulcre.

  A l’interior del sepulcre s’hi han trobat les restes òssies d’un individu masculí d’edat adulta. Segons les analítiques de radiocarboni aquestes restes correspondrien als segles VI-VII i per tant també ho serien els fonaments de l’edifici originari.

• Per últim, a l’absis s’hi ha identificat una creu incisa de gran rusticitat de la qual pengen una lletra alfa (i també hi penjaria una lletra omega però no s’ha trobat), aquesta iconografia es de tipus paleocristiana i també al mateix absis s’hi ha identificat una pintura vermella, la més antiga que es conserva i que possiblement es correspondria al període visigòtic.

La identificació de la creu incisa a l’absis com a element decoratiu, el descobriment del monument funerari així com la datació científica de les seves restes òssies situen la construcció originària de la capella de Sant Silvestre al segle VI, passant a considerar-se un exemple extraordinari de l’antiguitat tardana a Catalunya que li atorga un alt valor històric, cultural i patrimonial.

Val a dir que les intervencions arqueològiques al voltant de la capella de Sant Silvestre no han finalitzat ja que hi ha indicis que al voltant de la capella, en concret a gran esplanada que es troba just al seu davant hi podria haver restes arqueològiques potser de restes d’un poblat tot ho apunten els resultats d’una prospecció amb georadar i la misteriosa manca de vegetació , però de moment són hipòtesis que caldrà contrastar per tal que aportin més dades en referència al context històric i antropològic de la capella de Sant Silvestre de Vallirana.

Aquí descansen les restes d’en Bernat el Bàrbar.

Segons explica la llegenda, en Bernat el Bàrbar era un temut guerrer Visigot d’una alçada gairebé de dos metres que travessava amb el seu exercit l’antiga Via Augusta de Barcelona a Tarragona amb el mandat de lluitar amb els pobles que es trobés al llarg del camí i sotmetre’ls al poder visogot. Poc abans d’arribar a Vallirana, va ser ferit de guerra pels guerrers hispanoromans del vàndol contrari. El feien per mort, però el seu cavall el va portar fins a Vallirana, en concret fins a l’aldea de Sant Silvestre on hi havia masies, camps de conreu i una capella.

Els Valliranencs temerosos es van encomenar a Sant Silvestre per tal que guarís al guerrer i el van acollir fins que es va recuperar de les ferides. En Bernat una vegada recuperat va estar tant agraït que va ser incapaç de lluitar contra aquest poble tant hospitalari i va decidir quedar-s’hi a viure amb la promesa de defensar-los davant dels atacs de qualsevol poble guerrer i d’ajudar-los en les feixugues feines del camp.

Quan en Bernat el Bàrbar ja era un home vell tot anant a buscar aigua al riu de la Vall d’arús va veure com s’apropava a ell un exercit de visigots que volien sotmetre al poble de Vallirana, ell ho va impedir dient: “dels meus peus no passareu” i segons diuen, els guerrers visigots van deixar-lo sense peus i van sotmetre Vallirana al seu poder. El guerrer Bernat el Bàrbar va morir a “mans dels seus” arran d’aquesta gran proesa.

El poble Valliranenc en senyal d’agraiment va enterrar a en Bernat el Bàrbar on només s’hi podien enterrar persones molt importants i destacades del municipi. Aquest lloc privilegiat era al costat de l’absis de la capella de Sant Silvestre i de cara a llevant perquè així l’acompanyaria sempre la llum i l’escalf del sol. També van posar el seu nom al cim més alt del poble, el Puig Bernat, com a símbol de la magestuosa i lleial protecció del guerrer al poble de Vallirana.
Quan van obrir la tomba en les excavacions del 2020, s’hi van trobar l’esquelet d’un home de gairebé dos metres d’alçada, situat de cara a l’est i sense peus.

Pels voltants de Sant Silvestre diuen que a vegades se sent el soroll llunyà del galop d’un cavall que ningú mai no l’ha vist…